Tots els llibres de Ciència Política posen França com a model d'estat centralista, i s'equivoquen. Ho ha descobert el meu alumne Cèsar Gómez, amb el qual he tingut agradabilíssimes converses a París.
França no és un estat centralista, sinó una ciutat estat. De ciutats estat n'hi ha hagut diverses al llarg de la història: ho foren, per exemple, les ciutats italianes del Renaixement. Tanmateix, les ciutats estat més conegudes de tothom són les de la Grècia antiga i, més concretament, Atenes i Esparta. Transcric a continuació la definició que he trobat a Internet sobre les ciutats estat, o poleis, de la Grècia antiga:
La polis és una comunitat jurídicament autònoma i sobirana de caràcter agrari, dotada d'un lloc central que actua com a nucli econòmic, polític, social, administratiu i religiós. La polis està formada per l'asty (nucli central emmurallat dotat d'urbanisme funcional en què trobem la plaça pública, àgora, i l’acròpoli, temples urbans) i la chora (el territori depenent articulat administrativament per mitjà dels santuaris perifèrics). La polis, com a centre d'acumulació de poder i excedent, es forma gràcies a l'aristocràcia que des de l’inici controlarà de manera absoluta tots els mecanismes polítics, socials, legals i religiosos de l'estat.
És evident que França respon a aquest model. França no és un estat centralista per la senzilla raó que, llevat de París, no hi ha res. Això es pot comprovar fent la ruta des de Catalunya i atravessant-la tota fins a arribar a París, especialment si es va per alguna autopista de l'Atlàntic (Aquitània, Poitou-Charentes, Pays de la Loire) o de l'est (Llenguadoc-Rosselló, Alvèrnia, Borgonya). Tot són immenses extensions de camps -val a dir que preciosos per la seva verdor- pràcticament desèrtics d'éssers humans. Només a França, breu, es podia haver creat una obra com la Madame Bovary: viure a França i no viure a París es morfondre's lentament, en una solitud angoixant i definitiva.
Per tant, no hem d'acusar París de ser centralista: simplement, París fa les lleis a la seva mida, i s'apliquen a l'àmbit on viu la immensa majoria de francesos. Després, n'hi ha alguns que estan escampats pel territori -per la chora, en diríem a Atenes-, als quals se'ls apliquen de rebot, però París no té la culpa que hi hagi gent que vulgui viure al bosc.
Cal no confondre, doncs, el règim francès amb altres que hi són propers. Concretament, el català, que és un model centralista no genocida (tota l'activitat de Catalunya es desenvolupa a Barcelona, sense voluntat de destruir la cultura del territori, que és la mateixa) i l'espanyol, que és un model centralista genocida (tota l'activitat es pretén desenvolupar a Madrid, amb voluntat d'eradicar les cultures no castellanes del territori).
Perquè hi hagi centralisme, cal un territori amb un joc articulat de ciutats, mínimament homologables, que tinguin tensions entre elles, resoltes en benefici d'una. Aquestes condicions no es donen a França i sí a Catalunya i a Espanya. Cal, doncs, no confondre els conceptes, si ens volem entendre i entendre el món que ens envolta.
1 comentari:
Després d’una setmana de sequera m’ha agradat llegir aquest post d’avui, més que res perquè fa rumiar. Potser un pèl exagerat això de "llevat de París, no hi ha res". He estat a Paris dotzenes de vegades i, francament, no s'hem havia acudit mai això de la ciutat estat. Potser sí que té raó en Cèsar però ara mateix, en calent, no ho acabo de veure clar. Hi pensaré. El que resulta evident és que donant per bona aquesta tesis potser s'entenen millor altres coses de Paris, com ara l'arrogància generalitzada dels parisencs comparada amb l'amabilitat i bastant millor tracte que es rep per part dels francesos no parisencs. La contraposició amb el que passa més al sud la trobo molt encertada.
Publica un comentari a l'entrada