L'enfadament d'en Montilla

El proppassat dissabte, en Montilla va escriure un articlet al diari El País, dient que "Catalunya ja no pot esperar més" en finançament. És un articlet curt, però jo sempre ho dic als alumnes: si sou curtets i no podeu escriure, escriviu quatre frases, evitant les subordinades, però almenys no hi feu faltes. Ja és molt. Sembla que els professors de gramàtica d'en Montilla també li donen aquest consell.

El que em sorprèn més d'aquest article és l'entusiasme que ha despertat, per part també de persones intel·ligents. Ha rebut elogis d'en Pujol o d'en Joan Tapia (al eldebat.com), per exemple, entre els que he pogut seguir. M'estranya que la gent intel·ligent també hagi caigut a la trampa, com babaus.

Alguns dels meus amics em diuen que en Montilla ha escrit això per acontentar els seus socis d'ERC, que el dia 7 de juny fan congrés i han de demostrar al públic que valia la pena pujar als altars els socialistes: veieu, en Montilla ja se'ns està descarant, la jugada era bona. No està mal aquesta interpretació de l'article, sobretot perquè no cau en l'autocomplaença boba d'un Pujol o d'un Tapia, però jo crec que n'hi ha una altra de més plausible, tenint en compte que el PSC sap que ERC serà sempre un partit marginal que difícilment els farà ombra.

Quan s'interpreta un text, un element que cal tenir sempre molt present és el context. Això ho diuen els lingüistes i els juristes, a l'hora d'interpretar lleis. I el context d'aquest article és ben clar: el diari "El País". D'aquí jo en dedueixo que l'article no està destinat a fer canviar d'opinió els qui manen, sinó els qui obeeixen. Perquè, efectivament, si es vol influir sobre en ZP, la manera adequada de fer-ho no és escriure al diari (fet que fins i tot pot ser interpretat com una manca de respecte, per allò de "doncs me'n vaig assabentar pel diari"), sinó negociar a alt nivell i en secret, no escampant-ho amb bombo i platerets. A mi em sembla, doncs, que la finalitat de l'article és influir sobre la gent, sobre els lectors del diari, que són els qui no tenen accés als informes secrets.

Si un va llegint l'evolució del PSC aquests darrers mesos, veu clar que l'objectiu que s'han proposat és fer fora CiU de qualsevol centre de poder i col·locar-se ells, com diuen, en "la nova centralitat". Pràcticament tota l'acció de govern del PSC està orientada actualment cap a aquest objectiu, d'altra banda fàcil d'assolir, atès que només el PSC és actualment capaç d'omplir estadis i camps de futbol a casa nostra.

Per tal d'aconseguir-lo, cal d'una banda mostrar-se lleugerament espanyolista, per no perdre vots pel sector Ciutadans i, per l'altra, moderadament catalanista, per guanyar-ne de CiU o d'ERC. Per això la política del PSC oscil·la entre aquestes dues tendències: d'una banda, l'ajuntament de Tarragona demanda els autors de les guixades a favor de Franki -manifestació d'espanyolisme "guai", atès que tothom està d'acord, més o menys, que no cal fer actes vandàlics-; de l'altra, reclama diners, manifestació de catalanisme igualment "guai", ja que tothom veu bé que hi hagi més pasta, encara que porti un toro com una catedral al cotxe. Sobretot que tot sigui "chikiguai".

Ara, doncs, ha tocat una manifestació de catalanisme, amb la qual han guanyat uns quants vots d'antics simpatitzants de CiU o ERC. Tanmateix, és una manifestació absolutament buida, sense cap mena de conseqüència jurídica ni cap tipus de continuïtat: un dels milers d'articles que es publiquen cada dia als diaris (d'altra banda classificable dins del grup de "fluixets"), que queden oblidats l'endemà mateix, quan ja han passat tot de coses noves.

Al meu entendre, en ZP ja té pensat que aviat, enlloc de robar-nos-ho gairebé tot, ens robarà només, posem per cas, el 95%. La successió de fets va, doncs, d'aquesta manera: en ZP truca a en Montilla i li diu que es faci l'enfadat i, sobretot, que se n'assabenti tothom; el diari amic El País és un bon lloc per comunicar-ho; després, s'escenifiquen negociacions i es fa veure que s'ha escoltat Catalunya; finalment, quan arriba la propina se celebra amb grans alegrois la capacitat negociadora d'en Montilla. És aleshores quan es pot atacar ERC i CiU, als quals ja s'al·ludeix veladament en l'article com a "Lega Nord": ho veieu, com els catalans no tenen raó, si en ZP sempre ens fa cas, home. Com hi pot haver gent que encara no ho vegi, i no ens voti.

Convergents gais

El meu amic virtual Miquel Saumell diu que avui tenia pensat escriure sobre els convergais, la nova sectorial homòfila de Convergència, però que no ho fa perquè, en solidaritat amb alguns països d'Europa, en què avui és festa, prefereix descansar (http://elradardesarria.blogspot.com/). Convida, tanmateix, a pronunciar-nos sobre el tema, cosa que faig obedient.

A Europa, la dreta i l'esquerra fan exactament i des de fa temps la mateixa política. La diferència entre dreta i esquerra ja no és d'ideologia, sinó de persones: per atzar, en alguns països europeus hi ha un grupet de gent més ben preparada a la dreta i, en d'altres, a l'inrevés. Tant els uns com els altres resolen els problemes amb les mateixes solucions, que tendeixen a imitar malament els Estats Units i que els converteixen, doncs, en una mena de dreta esquerranosa o esquerra dretana.

En aquestes circumstàncies, les diferències entre els partits són de maquillatge, són externes, i es basen en foteses, bajanades o superficialitats. El nucli important del pensament, i la política que se'n deriva, és exactament el mateix; les diferències superficials entre dreta i esquerra són igualment cada cop menys nombroses, i es basen en tres o quatre qüestions que no tenen la més mínima importància per al país. Per exemple, una actitud més o menys bel·ligerant cap a l'Església.

Dintre d'aquestes diferències superficials, hi ha l'actitud envers l'homosexualitat. Tant la dreta com l'esquerra tenen un percentatge d'homosexuals que raneja el 5%, que és el que l'informe Kinsey diu que hi ha a la humanitat. Tant els polítics dretans com els esquerrans s'alliten amb els seus amants, pagant o no, i els tracten amb el mateix afecte o desafecte. Tanmateix, els uns, vençut l'Instant -com diria en Foix- surten per la tele i diuen que se senten orgullosos de ser gais, mentre que els altres, quan hi surten, és per dir-hi que els repugna que dos homes es puguin fer un petó, portant encara saliva a la boca. Només és una qüestió del grau d'hipocresia que vulguis posar a la teva vida, en cap cas de tendència ideològica o sexual.

A Europa sempre hi ha hagut homosexuals i aquests sempre han alliberat el seu desig igual que els heterosexuals. Independentment del que han dit les lleis en cada moment, mai no s'ha prohibit que, en la foscor d'una sagristia, per exemple, s'ajuntessin dos cossos ardents per obeir l'única gran, implacable i definitiva llei, que és la del desig. És cert que alguns han anat a parar a la foguera, però no més, posem per cas, que multitud de dones innocents que han estat titllades de bruixes i, en conseqüència, en virtut d'aquest concepte jurídic tan poc determinat, exterminades i anorreades.

Igualment ara, ningú no prohibeix que, a Catalunya, es practiquin tota mena d'actes homosexuals, amb la varietat que es vulgui, amb qui es vulgui i a l'hora que es vulgui. Entreu, per exemple, al xat de Chueca i, si teniu la sort que agradeu a algú, aquesta mateixa tarda ja podreu compartir el llit amb algú del vostre sexe.

Bé, essent així les coses, s'esdevé que aquest tema resulta tanmateix sensible, i la postura que hi adoptis ja et fa ser progre o no. Si defenses, per exemple, la independència de Catalunya, i t'arrisques a anar a la presó, com el pobre Franki, ets, ras i curt, un fanàtic. En canvi, si dius que és una vergonya que els gais siguin estigmatitzats, esdevens un heroi, un campió de la llibertat i el progrés humà. Per tant, està clar el que ha de fer CiU: ser el partit més gai de tots, crear sectorials gais arreu del país, posar d'ajudant d'en Mas un homosexual reconegut. I, sobretot, escampar-ho, tenint en compte que els socialistes tenen tots els mitjans del país al seu favor, per terra, mar i aire, i els convergents, només el full parroquial.

Fa uns dies ja vaig aconsellar a l'Artur Mas que abaixés el nivell i introduís en el seu discurs elements absolutament irrellevants però que són els que entén la gent i fa simpàtics els partits, i sembla que ho estan veient. Per tant, només puc felicitar en Mas per aquesta decisió, advertint-lo però que la tracti amb rigor, perquè una mateixa cosa, si la fan els socialistes és una heroïcitat, i si la fa CiU o ERC és un intent desesperat per no desaparèixer del mapa.

I, per cert -però això vindrà en un altre article-: per a quan el vot per als immigrants, amics de CiU? Que no veieu que està al caure i el primer que el defensi aferrissadament s'endurà tots els José Augustos, Mohamets i Marías Gracielas? Pitjor que els votants catalans no ho faran, i almenys us traureu la fama de racistes, que ara s'està estenent com una taca d'oli contra tots aquells que estimem el país i ens diem, per tant, catalanistes.

Zafón zapatero

El juego del ángel, de Ruiz Zafón. El llibre té un èxit espectacular: se'n fan més de cinc-centes mil còpies. Se'n van com el pa beneit: la gent s'agombola al voltant de l'escriptor, esdevingut no pas escriptor, sinó heroi. Heroi nacional, héroe del silencio. El volen tocar, en llargues cues, com qui toca un sant. Com qui besa els peus del nen Jesús a la missa del gall, li llencen tota mena de floretes per Sant Jordi. Adoren Jesucrist en una societat laica.

L'autor és rebut al Liceu, on presenta el llibre. Dos-cents periodistes escolten les paraules del profeta. No sabem si és Shakespeare, però s'assembla a Rockefeller: escriu un mot i en cauen deu euros. L'escriptor no és un artista, és una màquina de fer milions. Cal divinitzar-lo.

Encara li fan un altre favor: es llegeixen el seu llibre i se'l saben. Favor raríssim i extraordinari per a un escriptor: que algú llegeixi el que escrius, que se'n parli, que et citin: "ah sí, això em recorda en Zafón, que ja diu que..."; "oi tant, sortia al Zafón això. S'explica tan bé!".

I és que en Zafón és la traducció en literatura de la societat socialista. Una societat estranya en la qual no llegeix ningú però es conserva, en canvi, la relíquia de Sant Jordi. Un país en què la lectura cau un únic dia a l'any, talment la pluja, reservada també un dia de cada tres-cents seixanta-cinc, talment un bolet preciosíssim que neix per atzar i raríssim. I llavors, tot són corredisses: haig de regalar un llibre però no en veig cap des de l'any passat. Quin es porta, ara? Que tingui una mica d'intriga, una mica de sexe, una mica d'humor; que tingui frases curtes, que s'entengui; que estigui ambientat a casa nostra, que si no em perdo, i a més és Sant Jordi. En Zafón, en definitiva.

El llibre de Zafón és una mostra de la nova literatura. Literatura per a no lectors, literatura de consum d'un dia, literatura per a una societat que té el cap en un altre lloc i que un dia a l'any recorda un costum antiquíssim i anòmal en l'era TIC.

Talment en ZP: en una societat desinteressada per la política, cauen eleccions cada quatre anys. Llavors votes el que vota tothom, igual que cada any compres i llegeixes el que llegeix tothom. Una cosa que estigui arregladeta, qu no sigui gaire extrema ni per un cantó ni per l'altre i que et permeti passar desapercebut entre el ramat, mentre et dediques a parlar pel MSN, que és el que en relitat t'interessa.

Reflexionant i contradint, en part, en Josep Piqué

Amb aquest article reprenc les meves col·laboracions al blog, que tant trobava a faltar (és a dir, la meva comunicació amb vosaltres, amics, que tant trobava a faltar). Us agraeixo l'interès que heu mostrat arran de la meva absència i us comunico com a desgreuge que, durant aquest període -a més de ser funcionari, com em retreu el meu amic Víctor- he acabat dos llibres, un dels quals podeu trobar a http://llatidequart.blogspot.com/. Espero que ara les editorials en tindran prou que treballi deu hores al dia, i no me'n demanaran quinze o setze, com aquest darrer mes.

Ahir divendres va sortir a l’Avui un article d’en Josep Piqué que ha portat una certa polèmica. El podeu llegir a http://paper.avui.cat/article/politica/125700/cap/on/va/catalunya.html.

Cal indicar, d’una banda, que l’article s’inclou dins d’una sèrie molt brillant intitulada “Cap a on va Catalunya?”: avui mateix n’hi ha un de Joan Solà que també caldria llegir, i el de la Patrícia Gabancho també estava molt bé. De l’altra, el que diu en Piqué tampoc no és res que no hagi dit molta gent, per la qual cosa sorprèn una mica que hagi causat tant d’enrenou.

En tot cas, em ve de gust comentar-lo, perquè com a mínim té idees d’una certa volada que permeten el debat. Precisament l’arma dels socialistes és que neguen el debat: movent-se en el terreny de les consignes, del “si no em votes ets un fatxa” han creat una veritable dictadura ideològica en la qual ens movem malament els partidaris de la paraula, i troben el terreny abonat els embaucadors, els trileros, els balladors de chiki-chiki.

Piqué pensa que Catalunya ha entrat en una lleu però irreversible decadència. Tal com està la situació actualment, té sens dubte raó, però també cal tenir en compte que la història fa girs totalment inesperats, i potser el que vivim ara serà molt diferent dintre de cinc anys. Tinguem en compte que Catalunya és un país de fanàtics i ignorants, o de fanàtics ignorants, més ben dit: la generació dels meus avis no es movia de l’església, la dels meus hipotètics fills no sap si Jesucrist era fill de Déu o a l’inrevés. Dintre d’aquest fanatisme, ara toca una època d’espanyolisme banal, però res no ens assegura que la truita no es pugui capgirar, quan es vegi que la puixança d’Espanya era merament aparent, i els toros es vagin amansint a mesura que no s’amassa ciment a la costa.

Al meu entendre, Piqué barreja conceptes. Hi ha elements que detecta bé –repeteixo que no amb una clarividència que no tinguin també altres, però bé al capdavall. Per exemple: que a Catalunya manca lideratge; que l’esperit empresarial català no existeix o està molt tocat, que hi ha un cofoisme o autocomplaença excessius, que no s’aposta per la modernització de l’economia, que la societat civil està adormida, que no hi ha ganes de treballar. Tot això està molt bé: hem de fer una reflexió profunda sobre això i invertir radicalment la tendència, perquè si no ho fem segur que el país anirà baixant pel pendent. Cal agrair a Piqué que ho hagi vist, que ho hagi dit i que ho hagi dit amb passió: en el to amarg de les seves paraules es detecta un amor per Catalunya que no he vist mai, per exemple, en cap dels socialistes que infesten la Generalitat.

Ara bé, penso que Piqué s’equivoca en aportar solucions. Piqué ve a dir que el que ens cal és deixar-nos de falòrnies i acceptar finalment l’espanyolitat sense complexos. Proposa una unió sinèrgica amb Madrid per fer front a la globalització, perquè “Europa és cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys”.

En primer lloc, crec que cada país ha de conèixer les seves possibilitats i actuar d’acord amb aquestes. Que Europa cada cop pinti menys al món, i que ni tan sols els Estats Units tinguin el paper que havien representat a mitjan segle XX (ho denuncia Piqué en un altre paràgraf) no és ni culpa de Catalunya, ni està en mans nostres de resoldre-ho. Trobar alguna solució a aquest problema de gran abast, si és que n’hi ha alguna, és obra de la UE o de la UE i els Estats Units junts, no de Catalunya. Sembla que en algun moment es crea com una mena de connexió entre aquesta decadència europea i el desig de molts catalans de ser independents i, desgraciadament, no n’hi ha cap. Dic desgraciadament perquè això ens obliga a reflexionar sobre la nostra absoluta insignificança.

En segon lloc, s’insisteix molt en la queixa de Catalunya contra el maltractament de Madrid, que segons Piqué és un concepte “jurídicament indeterminat” i serveix per a amagar les pròpies deficiències del país. No hi estic d’acord: és cert que el clima general és de molt poca implicació, de molt poca iniciativa econòmica i empresarial, de funcionarització creixent. És un problema greu. Però és un problema independent de l’asfíxia a què ens sotmet Espanya, que sens dubte existeix i no és res de jurídicament indeterminat: quan el Tribunal Constitucional diu que no s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya, manifestada amb majoria absoluta tant al Parlament com a les urnes, i que és més vàlida l’opinió de vuit o nou juristes madrilenys que la de milions de catalans, que van deixar ben clar què pensaven sobre l’Estatut, no estem parlant d’un Madrid irreal o indeterminat, sinó d’un carrer concret de la capital d’Espanya, on hi ha la seu del Tribunal Constitucional, i d’uns jutges que igualment tenen noms i cognoms. És un cas evident, juntament amb molts altres que es poden anar llegint cada dia, que demostren que hi ha una tensió importantíssima de poders i una voluntat d’uns territoris de dominar sobre altres.

Madrid no és un concepte inexistent sinó una poderosa estructura de poder una de les finalitats bàsiques de la qual és mantenir Espanya unida en benefici d’una cultura, d’una economia i d’uns valors que no són els nostres i així, per exemple, quan el Saló Gaudí va ser desplaçat en ple èxit cap a Madrid, en favor del Cibeles, no és perquè els catalans fossin mandrosos o ineficients (o, en tot cas, més mandrosos o ineficients que els seus substituts madrilenys) sinó perquè, mitjançant una decisió política, es va voler potenciar artificialment un territori sobre un altre. Cal tenir molt present això si volem detectar l’arrel del problema, perquè, si seguíssim el senyor Piqué, ens podríem trobar que, per tal d’ajudar Europa i d’ajudar Espanya, renunciaríem a la llengua i a la voluntat d’existir i, al final, ens trobaríem arrasats del mapa i, a més, en una Europa igualment marginal dintre del món.

En Piqué aconsella com a fórmula per a superar la crisi “més Espanya”. Crec que s’equivoca de mig a mig, perquè precisament la fórmula és la contrària: menys Espanya. Hi ha una comparació que s’entén bé: quan fan més coses, a la vida, les persones, quan són petites i els pares els diuen el que han de fer, o quan, ja adultes, se senten mestresses del seu destí i proposen solucions autònomes? No sé quina és l’experiència de cadascú, però la meva sens dubte és que les poques coses bones que he fet han estat quan no he estat sota la tutela de ningú i he vist que la meva voluntat podia tenir un cert impacte. Això m’ha fet adult –i, per tant, responsable, aquesta qualitat que encertadament en Piqué troba a faltar tant en la societat catalana.

A Catalunya hi ha un gruix de gent, que no és majoritari però que sí que és l’únic que pot tirar el país endavant, perquè és l’únic que té els requisits per a fer-ho (preparació, amor a la terra, voluntat de fer coses), que no se sent representada pel marc jurídic actual i es podria implicar molt més si sentís que el seu país és tractat d’igual a igual amb els altres. Recordo per exemple com va ser de dolorós per a un europeista convençut com jo haver de votar no al projecte de constitució europea senzillament perquè no respectava la veu de Catalunya a les institucions europees, i feia extremadament difícil el naixement de nous estats a la Unió Europea. Jo m’hauria implicat molt més amb Europa si sentís que hi puc participar com el que sóc, i no mediatitzat sempre per Madrid –és a dir, tergiversada la meva voluntat, perquè Espanya defensa interessos espanyols per damunt d’interessos europeus i, per tant, afavorir Europa, en les nostres circumstàncies i en aquest país representa, inevitablement, contribuir a enfortir els vincles d’espanyolitat i de desplaçament del nostre poder econòmic.

Penso, en definitiva, que l’anàlisi d’en Piqué es pot deixar intacta, però cal canviar-ne la conclusió: l’apatia de la societat catalana es combat fent-la més responsable, més senyora del seu destí. Si Catalunya s’il•lusiona veient que el que vol es pot fer realitat, també tindrà la força d’aportar idees al món i de contribuir –des de la seva modèstia territorial– al progrés d’Europa. Si, com ara, té la sensació que tot el que vol li acaba essent escamotejat, s’infantilitzarà encara més, perdrà les ganes de fer coses i, veient-se en retrocés, no respectada i substituïda la seva manera de ser per una altra, només contribuirà a la decadència i apatia d’Occident.

Petit comunicat

Aquests dies tinc una allau de feina d'aquelles que es produeixen de tant en tant, i per això, sentint-ho molt, no puc escriure al blog. És una pena perquè no us ho mereixeu els qui em seguiu i, d'altra banda, talla la línia ascendent de lectors que havia anat tenint aquests darrers dies.

Us asseguro que així que tingui temps tornaré a escriure, però potser serà dintre de tres setmanes.

Els interessos

Passejo per un passadís de l'institut, anant del Departament al lavabo. Una crida de la natura. Pel camí, sento una professora que explica: "hi ha tres classes de cucs, ho sabíeu? Els anèlids, els platelmints i els nematelmints". Sembla posar-hi passió: li deu interessar o, si més no, li deu haver interessat en algun moment de la seva vida, quan va decidir estudiar Biologia.

No sóc pas qui per a donar lliçons d'interessos: a mi mateix, el que m'interessa és marginal, és un interès aberrant. Si el meu interès professional es traduís a termes d'interès sexual, fent un paral·lelisme, seria qualificat clarament de parafília: a qui se li ocorre interessar-se pel que feien uns pobles que ja fa temps que són morts i enterrats, o llegir manuscrits i pedrotes amb lletres estrafetes que transmeten una saviesa que molt sovint ja ha estat superada.

Recordo aquella visita a casa, quan encara vivia a Barcelona, del comercial de l'editorial. Em volia vendre una enciclopèdia, i li vaig donar carabassa; una col·leció de meravelles del món, i n'hi vaig donar una altra; vídeos sobre paisatges de Catalunya, i no em deien res; una història natural amb animals i plantes, i no hi veia la gràcia. Al final, desesperat i ja a la porta, em diu: "bé, també tenim els Dietaris de la Generalitat, una col·lecció de deu volums en què anirem transcrivint les tones de paperassa que es conserven als arxius de la Generalitat des de 1413, però això, és clar, no crec que l'interessi. És una cosa molt rara". Fou aleshores quan, instintivament, vaig reaccionar de la somnolència i de l'assenció maquinal que dedicava a aquell individu, del qual no podria ara indicar cap detall.

Com sabeu els lectors habituals d'aquest blog, aquest article s'acabava amb un "vaig a classe; continuaré". Era cert: com que escric a estones perdudes -que cada cop són menys- sovint haig de deixar la feina a mig fer, i aquell dia vaig decidir publicar ja l'avanç, més que res per no autoengavanyar-me amb versions provisionals de documents.

El que passa és que els déus, de vegades, són d'una ironia infinita, i ara, aquest article sobre l'interès ja no m'interessa. Tinc ganes d'escriure sobre altres coses, que publicaré ben aviat. No sobre aquesta: al capdavall, ja hi ha un article insuperable sobre aquest tema de Joan Fuster -crec que al Diccionari per a ociosos-. Fa gràcia perdre l'interès en un article sobre l'interès. És significatiu del joc de la vida, i ajuda a prendre'ns amb més filosofia aquestes coses que, de vegades, ens semblen tan importants i ens amoïnen tant.

El catalanisme resclosit

Aquests dos darrers anys, aproximadament, ha sorgit una gran quantitat de plataformes sobiranistes, independentistes o catalanistes pujades de to. N'esmento algunes de les que em vénen al cap, i que han tingut més ressò:

Fundació Catalunya Oberta
Sobirania i Progrés
Plataforma pel dret de decidir
Reagrupament.cat
Desfederem-nos
Cercle d'Estudis Sobiranistes
Refundació de la Fundació Trias Fargas

Amb una paciència infinita, he anat escrivint a totes aquestes iniciatives així que n'he tingut coneixement. Els he felicitat, els he enviat el meu currículum (que inclou un màster pel centre més important del món en Dret europeu) i els he indicat que posava a la seva disposició tot el meu temps, tota la meva il·lusió, tot el meu modest talent. Mai no he rebut cap resposta de ningú.

Comprenc algunes coses. Per exemple, que moltes vegades, darrera de noms solemnes com els de tots aquests centres, hi ha una persona o dues. El Cercle d'Estudis Sobiranistes, per exemple, són tres persones: un secretari el nom del qual ara no recordo, l'Hèctor López i l'Alfons López Tena. Entenc, doncs, que segurament falten mitjans humans per a donar resposta a les propostes.

També sóc totalment humil i no penso pas que hagi de revolucionar res. De fet, penso que seria un mal polític, i per això mai no m'he ficat en política professional. No demano pas, doncs, que tota aquesta gent em lloï i em vingui al darrere com a salvador de la pàtria.

Ara bé, si una persona, davant d'una iniciativa que presentes, se t'ofereix entusiastament, no es mereix, com a mínim, una resposta? I si sembla que no és imbècil del tot, és perdre tant de temps quedar-hi una tarda i veure quines idees et pot aportar, ni que sigui per a aprofitar-ne una o dues? No, no sembla pas el cas.

Algunes d'aquestes fundacions diuen que estan pensant. Mireu, per exemple, la Trias Fargas (http://www.fdtriasfargas.cat/), que fins i tot ha cancel·lat el seu web habitual i ha penjat un "no molesteu, que estem pensant". Però sempre pensen els mateixos, i fa la sensació que el que rumien amb tan d'afany és si ara el secretari adjunt passarà a ser coordinador de relacions exteriors o cap de premsa de la nova oficina que s'obrirà a Nova York. Ningú no pensa, pel que sembla, en com ens podem salvar tots plegats -o, si ho pensen, ho deuen fer basant-se en Prat de la Riba, perquè de catalanistes actuals, crec que en coneixen ben pocs, llevat d'ells -si és que ho són.

Lamento profundament aquest tancament, aquesta pudor de resclosit. És una de les causes del fracàs del catalanisme -no l'única, per descomptat, que el fenomen és molt complex. Comprenc que hi ha factors contra els quals no podem lluitar, com ara que Madrid ens tingui agafats pels collons i ens digui fins les gotes d'aigua que podem consumir. Però algunes millores depenen només de nosaltres, i ens comportem com en una gran bacanal incestuosa, podrida i provinciana.

PD: Salvo d'aquestes crítiques el Sr. Artur Mas, que contesta els meus correus, el Sr. Lluís Rovira Pato, que em manté al dia del que passa a Desfederem-nos.cat i, parcialment, el Cercle d'Estuis Sobiranistes, que mai no m'ha contestat però que, en canvi, m'envia els diversos estudis que fan i que publiquen en PDF.

Propaganda

Avui en dia, la propaganda està molt mal vista. Els anuncis són considerats una agressió: què em voldrà vendre aquest, ara?

Tanmateix, la propaganda és útil: fa conèixer les coses. En el meu cas, a més, és gratuïta del tot: difonc allò que em sembla bo, sense demanar al lector altra cosa que la dedicació d'uns minuts a la lectura de la meva proposta. Si no li agrada, pot tancar i anar a veure Tele 5.

Bé, resulta que un grup d'exalumnes de l'institut han decidit muntar una revista de cultura, que està molt bé. És:

www.mistura.cat

Els aniria bé tenir col·laboradors i, com que compto amb gent il·lustre entre els lectors d'aquest blog, em permeto fer-vos-ho saber.

Espero que us animeu a col·laborar amb gent jove que té iniciatives i ganes de fer coses. De moment, toca una llarga etapa de decadència del país, que tot just acabem de començar, però aquests joves ens mantindran la flama, i gràcies a ella, algun dia, potser renaixerem.

Els bolets verinosos

"Dóna'm el MSN que t'agrego". Quantes vegades no es deu pronunciar aquesta frase, cada dia! La gent, ara, ja no es coneix; ja no s'hi surt; ja no s'hi lliga: s'agrega. El verb "agregar" explica bé la manera de relacionar-nos que tenim al segle XXI: posar noms a la pila del greix, com més millor. Quants en tens, tu? Jo en tinc dos-cents d'agregats, tu només cent. Et guanyo. Jo tinc més noms, no més persones. Però les persones triomfem amb els noms, o no? Què són, actualment, Shakespeare o Bach, sinó un parell de noms? Que en canviaria si la integral de la seva obra fos atribuïda, respectivament, a Antonio López i a Paco Martínez? Probablement, res.

Obres el MSN i et surten noms. Molts noms, i curiosos: lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com, soyelmasmalodebarcelona@hotmail.com, lobezno69@hotmail.com, maria_1_69_43_xx_bcn@hotmail.com. Noms llargs, amb connotacions entre eròtiques i transgressores, influïts per les sèries i les músiques actuals, i amb un elevat percentatge de nombres incorporats (normalment, el 69) i de signes tipogràfics diversos que permeten esgrafiar els ordinadors: x, (, ), =, *, !, &, %.

De tota aquesta massa de gent, normalment no en sabem res. No obren mai, no saluden mai, no hi són, el seu estat és sempre "Salí a comer", "No disponible", "Vuelvo enseguida". De vegades, tornen al cap de dos anys. Si els obres tu, tampoc no hi sol haver mai èxit: "Ai, ara sí que m'agafes en mal moment. Anava a sopar. Adéu". La gent menja molt, s'alimenta: sempre està entretinguda sopant, dinant, berenant, esmorzant.

S'esdevé, tanmateix, que de vegades has anat a fer una becaina o has sortit una estona i trobes que lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com t'ha obert. Et trobes tot un monòleg dibuixat a la pantalla:

-Hola.
-Hola.
-Hola?
-Que no hi ets?
-Brunzit.
-Ei, hola?
-Brunzit.
-On ets?
-Bé, veig que no hi ets.
-Hola?
-Brunzit.
-Brunzit.
-És que m'hauries d'ajudar en una cosa.

Llavors arribes, llegeixes la darrera línia i ho entens tot: vol ajuda. Per això estava tan desesperada. Contestes i, normalment, replica de seguida. Va al gra: "escolta, tu saps com puc inserir aquesta imatge en aquest document?"; "escolta, em pots traduir aquest text alemany? Només són tres pàgines. Gràcies"; "escolta, tinc una amiga que busca pis a Barcelona, però ha de ser al carrer de Robadors. En coneixes cap [de pis]?"; "escolta, saps on podria trobar informació sobre Claude Debussy?".

Moltes preguntes i molta feina gratuïta, i poques respostes per a les teves, de preguntes. Segons el dia, contestes i la fas, aquesta feina; hi ha dies en què no tens tant d'humor i et treus les puces de sobre, cosa d'altra banda no fàcil, perquè la insistència és gran i dura fins que a lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com li entra algú altre, que serà objecte de la mateixa pregunta, del mateix brunzit i, potser, de la mateixa resposta.

El MSN és com un camp de cards amb algun lliri al mig. Llir entre cards, lo meu poder no fa. I, de tant en tant, bolets que hi neixen. Bolets verinosos, que manifesten tot l'egoisme humà emparats en la protecció de la pantalla. Bolets que no hi tornaran a ser fins que un dia, precisament quan hagis tornat a anar a comprar, et busquin desesperadament demanant-te si tens cap versió pirata del Panda.



Text del Cyrano a: http://www.gutenberg.org/files/1256/1256-8.txt

La dutxa

Quina dutxa més agradable, després d'hores de treball amb l'ordinador. És tard, però me la mereixia: una hora a sota del mànec, que deixava anar generós aigua abundosa. Ara freda, ara una mica tèbia, ara calenta del tot. Ara freda un altre cop: quin contrast! I ara, una mica tèbia, que regalimi plàcidament per la pell i la vagi amarant amb la seva potència salvífica. Tornem-hi amb la calenta, fins que no puc aguantar més i gairebé m'escaldo. I freda i calenta, i tèbia llargues estones.

La corba del nas regalima de gotetes, i entre les parpelles se n'hi han refugiat unes quantes. Les cavitats de les orelles són humides del tot: s'han omplert d'aigua, que hi roman i joguineja per les tortuositats. Els cabells, el pèl del cos, tot ell xop d'aigua, que la vol retenir avariciosament, i aigua també entre les ungles, pels dits dels peus, que gaudeixen amb el bassal abundós que s'ha format a la banyera.

Venien milions d'immigrants, i a tots els dàveu acollida. Sigueu benvinguts: passeu, passeu, que veureu la Sagrada Família amb "son et lumière". Ara són molts, i es dutxen cada dia, i beuen, i es renten els cotxarros. No plovia, però no pensàveu pas que calgués fer res: en Picó no era de la Catalunya optimista, quins plastes aquests catalans, sempre queixant-se. Eixamplàveu els pobles i els duplicàveu: de Malgrats ara no en tenim un, sinó dos: n'ha fet tot un, tota soleta, l'alcaldessa socialista, menjant-se la meitat de les terres que separaven la població de Blanes. Calia mantenir els ajuntaments, calien llicències d'obres.

Ara no tenim aigua. Volíeu fets i no paraules i no tenim ni el fet més bàsic, que és poder rentar-nos el cul. No volíeu nacionalisme, però de set en té tant en Carod-Rovira com l'Albert Rivera. I ara tot són corredisses, en busqueu a sota de les pendres: xucleu el Segre, la Muga, la Tordera, tots ells rius paupèrrims, rierols més secs que les butxaques dels catalans. No sabeu francès, i tampoc no en podeu anar a demanar a França.

Tot Catalunya vol que la gestioneu. Us ho demanen els pobles, les comarques, les províncies, la Generalitat, l'Estat: milions de persones us han ficat la mà a l'urna i us han obert la boca perquè els donéssiu la Catalunya social, i ara fins l'aigua i tot els negueu.

Ara fareu campanyes per a carregar-nos el mort a nosaltres. Ens putejareu amb restriccions i amb anuncis de capellà dient-nos que l'aigua és un bé escàs i culpabilitzant-nos a nosaltres de la vostra inèpcia. Però jo, mentre no em talleu l'aigua del tot, em remullaré com un bacallà, nedaré i tot a casa meva, em faré una dutxa cada vegada que em senti una mica estressat. Rentaré el cotxe cada dia, que estigui sempre ben brillant i faci goig. Les rentadores aniran amunt i avall: una peça de roba, si es porta més d'un dia, fa pudor. I la nevera serà un canvi constant d'ampolles, que es buidaran amb una facilitat admirable: com m'ho agrairan els ronyons, quantes vegades estiraré de la cadena!

I si teniu algun maldecap, ja us apanyareu, que per això milions de persones us consideren els millors gestors, i per això ens acrivilleu amb impostos. A mi no m'engalipareu pas, ni em farà cap llàstima que el país s'assequi del tot. Ja s'ha assecat en molts altres aspectes, i fins ara sempre us han rigut la gracieta, tothom.