divendres, 21 de març de 2008

La feina



Alguns artistes i intel·lectuals francesos del segle XIX, entre els quals Gustave Flaubert, compartien una amant, que es deia Louise Colet. A diferència d'altres escriptors, Flaubert tenia la seva amant força abandonada, especialment a l'època en què escrivia la Madame Bovary. L'amant es queixava i insistia: el volia veure. Flaubert, debatent-se entre el plaer de la carn i la tortura de la creativitat, preferí aquesta darrera. L'any 1855 escrivia a la cocotte una darrera carta en què li anunciava la ruptura definitiva: s'estimava més no rebre cap visita seva i tenir temps i concentració per a acabar en solitud creativa la profunda, elaborada, sublim Madame Bovary.

No sé si s'han valorat mai els homes treballadors. Els refranys, els llibres escolars, la moral imperant, sens dubte, ha fet del treball una virtut, però resulta complicat escatir què n'ha pensat, íntimament, la gent, al llarg de la història. Se'm fa difícil indicar si un Llull, un Montaigne, un Goethe foren, en vida, admirats com a persones treballadores o, en el fons, menyspreats com a éssers diferents de la resta i, per tant, abjectes i reprovables. No sé si algú serà mai capaç de reconstruir aquesta percepció intangible de persones passades de temps remots.

El que sí que sembla clar és que la societat que ens ha tocat de viure no la valora gens, aquest tipus de persona. No em refereixo ara al tractament humiliant que rep de l'Estat, per exemple: si una persona, en virtut del seu treball, percep més ingressos -sigui perquè treballa més hores o perquè té més responsabilitat en la feina que fa- és castigada cruelment amb una apujada d'impostos de progressió geomètrica que persegueix, en definitiva, la seva voluntat de fer coses. Es pot calcular fàcilment que les feines complementàries ja no comporten cap ingrés a partir del mes de setembre, d'octubre, de novembre o de desembre, segons la situació, ja que únicament provoquen salts de tram en la declaració de la renda i la deglució dels beneficis a favor de l'Estat.

Més aviat m'interessa, avui, reflexionar sobre la percepció que socialment es té de qui treballa. Tinc assumit que ser treballador no és una virtut. Probablement és -com tantes altres coses, d'altra banda- una malaltia, una sublimació d'angoixes i manifestacions d'hiperactivitat. No demano, per tant, cap glorificació, cap lloança especial pel fet de tenir alguns gens disposats altrament que els altres. Però sí que m'agradaria que, dintre de la diversitat d'espècies que es protegeix actualment -el negre, el sud-americà, el sense papers, el de papers caducats, el funcionari inútil, el funcionari útil, el propagandista de causes nobles i el de causes innobles- es tingués també una certa commiseració pel treballador que, al capdavall, és de totes les espècies una de les que menys molesta.

Arribo a aquesta conclusió després d'una conversa amb el meu pare. "Se't passarà tota la joventut treballant", diu enfadat, exhortant-me a aturar l'activitat i a adaptar-me al clima general d'esforç mínim. Li contesto que, en aquesta frase, hi ha una cosa terrible, que és el pas definitiu i irreparable de la joventut, i una d'accessòria, que és la manera com ha de passar. Si no treballar garantís una joventut eterna, ara mateix pararia d'escriure i buscaria un vol de Ryanair a Vílnius, per exemple. Però volant, esquiant, fent esport, fent l'amor, també passa, la joventut i, al final, treballadors i no arriben arrugats a una mort sense misericòrdia.

Em preocupen aquestes paraules del pare perquè no les diu amb cap mala fe, sinó com a reflex d'una societat en què impera la mentalitat del lleure. Quanta gent, a més d'ell, em deu considerar un desgraciat. Quanta em deu mirar amb una cara mig de menyspreu, mig de commiseració, mig de desinterès absolut cap a un estil de vida que consideren periclitat. I que difícil resulta, a l'esforç que representa per si sol el treball, afegir-n'hi un altre de moral, d'intangible, de social: navegar contra corrent, viure sota el clam tàcit o no dels que, així que et veuen, t'aconsellen de parar el ritme, sentir arreu històries de viatges, d'aventures, d'experiències estranyes i no poder replicar-hi més que amb un viatge interior, amb un gruix de feina materialitzada sovint en paraules.

I, tanmateix avui, Divendres Sant, quina sort extrema, per a qui ha perdut tota fe i tota creença, la de sentir profund el patiment purificador en aquesta blasmada manera de retrobar-se a un mateix per les moltes hores passades davant de l'ordinador, apropant-se al Misteri per la renúncia a les coses i la sublimació poètica en una feina que es vol ben feta.

3 comentaris:

moz ha dit...

Els homes treballadors mai s'han valorat, però crec que tendeixen a triomfar per si sols.
Suposant la societat com una cascada i els treballadors els únics que hi grimpen, seran els únics que arribaran a dalt quan tothom ja serà a baix, lamentant-se.

Dídac López ha dit...

Els casos de Llull, Montaigne i de Goethe són de llibre. Cap dels tres no va ser un "clàssic" en vida. Els seus coetanis consagrats són avui oblidats, pastura d'erudits en vies d'extinció. Però jo tampoc no diria que Llull, Montaigne i Goethe fossin odiats o menyspreats. També, és clar, una cosa és la gent del poble que els va conèixer personalment, i una altra els "intel·lectuals" que els llegien i amb els qui tenien correspondència. Ara bé, és cert, que hi ha un moment històric, després de la mort d'aquests personatges, que es desencadena una persecució. Amb Llull, la persecució religiosa de la Inquisició; amb Montaigne, la censura i el bandejament de l'obra; amb Goethe, l'esmena estètica indefugible que fa la nova generació envers els "mestres". En tot cas, els tres foren rehabilitats. I fagocitats. Avui els tres són considerats "pedres mil·liars" de les respectives literatures nacionals (catalana, francesa i alemanya).

Xavier Salvador ha dit...

Primer de tot, gràcies per la invitació al teu blog. He llegit un parell d'articles i el considero prou interessant com per donar-hi un cop d'ull d'en tant en tant. Jo també sóc d'aquests que treballa massa i el temps no em sobra...
Ara, què és treballar? cada societat, històricament ho pot entendre de moltes maneres diferents, i grans artistes considerats ara fonamentals per la nostra cultura, eren en la seva època despreciats. Jo només penso que cadascú ha de reflexionar si el que fa les 8h del dia que treballa l'omple com a persona.
Ah! jo no tinc blog, escric fatal, però on penjo totes les meves paranoies i pensaments és a: www.flickr.com/photos/xsalvador
ets lliure de donar-hi un cop d'ull.