Crònica d'un viatge montillesc

El meu amic Rodríguez [nom canviat per la Redacció], que és d'origen andalús com el mateix Montilla i té unes idees polítiques força oposades a les meves -fet que no evita que hi hagi entre nosaltres una estimació profunda, derivada de més de quinze anys de coneixement i de companyia- em comenta un fet que li ha passat i que a ell mateix l'avergonyeix.

Ahir al matí va anar a Lleida, amb l'AVE, a fer unes gestions. Per atzar, al costat seu seia en Montilla, acompanyat de la seva dona i una parella. Va viatjar amb el president, doncs, de Barcelona a Lleida.

Segons que em conta -i si no li transcric literalment les paraules, li demano que publiqui l'esmena aquí sota- en Montilla gairebé no va dir res en tot el viatge, llevat d'alguns monosíl·labs i balbucejos incomprensibles. La dona tampoc no deia gran cosa, mentre que la parella acompanyant no parava de garlar, en un castellà impol·lut. No es va sentir, en tot el viatge, ni un mot en català.

En Montilla llegia el diari "Expansión" però, segons el meu amic, va estar tot el viatge a la mateixa pàgina. Això, ell ho atribueix, alternativament, a una d'aquestes dues causes: o bé no entenia res, i havia de llegir i rellegir cada mot per a treure'n l'entrellat, o bé feia servir en realitat el diari per a fer-se l'ocupat i evitar que l'obliguessin a parlar i l'atabalessin amb cabòries.

A mig viatge, el president (que no cal confondre amb el President) va enviar un missatge. No sé sap, és clar, a qui.

En una estació -crec que m'ha dit la de Tarragona- van pujar dos joves apol·linis que, en dipositar les maletes al prestatge del vagó, van deixar entreveure melics i tors. Dissortadament, s'ha tallat la comunicació telefònica quan el meu amic m'explicava aquest episodi.

Ningú no sap cap a on anava el president, però tant el meu amic Rodríguez com jo mateix sospitem que era cap a Andalusia, la terra d'on procedeix la majoria de la població catalana: la intel·ligent, com el meu amic Rodríguez, i l'altra.