dimecres, 19 de març de 2008

El nacionalisme europeu

Tota col·lectivitat humana genera nacionalisme, és a dir, orgull de pertànyer-hi. Ahir vaig adonar-me que també hi ha un nacionalisme europeu: va ser un moment de lucidesa d'aquells que vénen de tant en tant, perquè fins ara sempre havia pensat -equivocadament- que la Unió Europea era un simple conglomerat tècnic d'estats, sense sentiments al fons.

El nacionalisme de la Unió Europea passa força desapercebut perquè no es basa en cap dels factors tradicionals d'orgull nacional: ni la raça, ni la llengua, ni la història comuna. És un nacionalisme econòmic o, més ben dit, un nacionalisme basat en un model econòmic que -també equivocadament- es considera superior.

La majoria d'europeus se senten molt orgullosos de viure en un sistema que els protegeix socialment. Si furgues una mica, de seguida surt el tema que això els diferencia dels Estats Units: ja hi som. Nacionalisme servit.

En primer lloc, sorprèn que els europeus s'hagin deixat engatussar per aquesta gran mentida. Ahir vaig conèixer una persona que té la invalidesa permanent: cobra 500 € al mes i em diu, com és lògic, que no pot marxar de casa dels pares, que simplement en té per a pagar-se els seus petits capricis: tabac, connexió a Internet, etc. Per curiositat, he mirat com es troba aquesta qüestió als Estats Units. És un tema complex d'estudiar, perquè hi intervenen molts factors, i el lector mateix pot fer els càlculs que vulgui a des d'aquesta pàgina: http://www.ssa.gov/planners/calculators.htm. Si s'hi entreté una mica, veurà que sempre li surten més de 500 dòlars. Per tant, la protecció social dels Estats Units és molt superior a l'europea -almenys, a l'espanyola.

El nacionalisme europeu es basa, doncs, en primer lloc, en una afirmació que és falsa, que és la que acabo d'esmentar. En segon lloc, es basa en una sèrie de tòpics que es van repetint sense fonament, i que surten de seguida que parles dels Estats Units.

Per exemple: la gent no es creu que els Estats Units hagin generat democràcia. No vol veure, per exemple, que actualment una persona que visqui perduda en una illa de la Polinèsia pot accedir a tot el coneixement que ha generat la Humanitat des del seu naixement per un euro, que és el que deu costar la connexió a Internet allí. Diuen que abans ja hi havia biblioteques, però les biblioteques tenen una informació limitada i només es troben en determinats llocs: Internet és per tot el món i hi és tot.

També sorprèn que aquests que critiquen tant tot això són els que van amunt i avall pel món amb companyies de baix cost, invenció anglosaxona basada en un mitjà, Internet, d'invenció també anglosaxona. I coneixen gent per Internet, i hi compren tota mena d'objectes, i hi llegeixen el diari gratuïtament, i s'hi pengen els blogs: tot, gràcies als Estats Units.

Una altra cosa que solen dir és que el món és pobre i que els recursos estan repartits de manera desigual. És cert: és que els Estats Units encara no han acabat de fer la feina. Fa un segle, la riquesa del món era a quatre països d'Europa i a alguns més de l'hemisferi nord. Ara, només l'Àfrica queda absolutament exclosa de tot, i encara no tota. L'avenç ha estat, doncs, espectacular, i ho ha estat gràcies al capitalisme, el capdavanter del qual sempre han estat els Estats Units.

Diuen que el progrés s'ha fet amb la col·laboració de tot el món, no només d'ells. Totalment cert. Però ells han estat el cap i nosaltres, les mans. I el que fa funcionar les coses són els caps: de mans, n'hi ha moltes. Quan la gent venia a Catalunya a treballar, no ho feia perquè aquí hi haguessin més mans -la densitat de població era molt feble a començament del segle XX-, sinó perquè hi havia més caps. El món l'hem fet tots, sens dubte, però l'ha dirigit un.

I, finalment, comenten que Marx tenia raó, però que no va acabar de polir els seus escrits, perquè no va tenir temps. Gràcies a Déu. L'enorme avantatge que té el capitalisme sobre el marxisme és aquest: el marxisme és un experiment de laboratori, fruit del pensament d'uns senyors. El capitalisme és fruit de la natura humana, i té una línia d'evolució contínua que va des de Grècia fins ara. És una línia que no s'aturarà mai, a no ser que canviï la genètica de les persones.

Europa ha estat molt desagraïda amb els Estats Units. Al final tindran raó en Jiménez Losantos, en ZP i en Franco, que diuen que els nacionalismes són dolents. Ens caldria més magnanimitat i reconèixer les coses ben fetes, encara que no siguin les nostres. Ja en tindrem, ja, de magnanimitat, però serà quan s'imposi la Xina i ens haguem d'aliar amb els Estats Units: llavors veurem que tots dos formàvem part de la mateixa cultura, i que la mare havia estat una madrastra per a la filla.

3 comentaris:

Joel i Marc: ha dit...

buff...
no estic gens d'acord amb el que dius. gens.

i ho dic jo, que no em sento gens europeu. gens.

però els EEUU no són un exemple democràtic ni un exemple de pais amb ajudes socials i beneficis pels pobres i no pels rics. no és la societat que vull. es una societat que es mou per les grans empreses i simplemen es tracta de "consumir, consumir, consumir" i a la merda el treballar.
jo no ho vull aixi.
i no dic que a Espanya estiguem millor eh! Ni democràticament ni socialment. pero tampoc és el meu model d'estat.

lunic que tens una mica de raó és amb el que passarà quan la Xina pugi... buff...
que els donguin pel cool a tots.

salut!
gorina.

Martí Duran ha dit...

Bé home, no et posis així, que t'agafarà un cobriment.

Jo sí que em sento europeu, per això dic aquestes coses. Si no me'n sentís, segurament no seria tan vehement.

martí

Miquel Saumell ha dit...

Excel·lent anàlisis i, per mi, força sorprenent llegir aquestes coses “políticament incorrectes” entre mig de tanta “doctrina dominant” que ens envolta... El discurs imperant a la nostra societat és just el contrari del teu, una mica en la línia del que et diu en “Joel i Marc”. Aquí hi ha tota una teoria -falsa teoria- de que l’americà és per naturalesa el dolent del món, i la gent al final s’ho acaba creient i diu coses com que “els EEUU no són un exemple democràtic” i altres bestieses per l’estil que només posen en evidència la profunda incultura de qui les escriu. Sempre dic que llegir és molt bo però si no es viatja no se n’aprèn mai.

L’any 1976 vaig anar als EEUU per primera vegada (després hi he tornat alguns cops més). Dos anys abans havia estat viatjant un mes per l’Amèrica del Sud (hi vaig de tant en tant), i dos anys més tard vaig passar una setmana a Cuba (no hi he tornat mai més). Sóc comerciant, tots tres viatges eren per feina, i tenia quasi total llibertat de moviments en els tres casos (a Cuba una mica menys però tampoc feia falta). Si abans d’anar-hi tenia algun dubte, al tornar de Cuba l’any 1978 ja vaig veure molt clar quin era el món que m’interessava per casa meva. Han passat 30 anys i no he canviat d’opinió.

El concepte de nacionalisme és el que encara no tinc clar, de fet jo crec i sempre dic que no he estat mai nacionalista. Em considero català (i també europeu) i punt, sense més adjectius. Quan sóc a Hong Kong o a Sud Àfrica no se m’acut dir que sóc català, allà sóc europeu. Quan viatjo pel nord d’Itàlia, o vaig a Lisboa, o a Sòria, o a Munic, dic que sóc català i tothom m’entén. I quan els de l’oest em pregunten amb conyeta quin és el país que surt al meu passaport, els dic que hi posa Espanya però que jo el considero un passaport de conveniència, pura burocràcia sense més. Per cert, la setmana que ve tractaré d’aquest tema al meu blog.

Martí, estic mig de vacances i potser m’he allargat més del compte i he abusat un pèl massa del teu espai. Ho sento. Només un petit aclariment: 500 euros són 770 dòlars, i 500 dòlars són 325 euros.