divendres, 14 de març de 2008

Reflexions sobre França, de Catalunya estant (II)


La diferència més important entre Catalunya i França o entre Catalunya i els grans països és la manera com ens comportem en el binomi justícia-pau. A Catalunya sempre preferim la pau; a França solen preferir la justícia.

La paraula pau és entre nosaltres una de les més sagrades, i certament és bonica i designa una situació a la qual hem d'aspirar. Però la pau pot ser aparent i amagar un estat de tensió extrema: al segle XX, a Espanya, no hi va haver un període més pacífic que la dictadura franquista. D'altra banda, la paraula pau pot amagar en el fons una situació de desídia o menfotisme: hi ha pau per pura despreocupació de les coses.

Davant de la pau, alguns països prefereixen la justícia. En principi, aquests dos conceptes haurien de coincidir: en un món perfecte, la justícia hauria de portar la pau i la pau hauria de ser la situació més justa de totes. Tanmateix, el món en què vivim està esquitxat de sutzures, que fa que tots dos conceptes molt sovint tracin línies divergents.

França és un gran país, igual que la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, perquè sempre que hi ha hagut una injustícia al seu poble aquest l'ha sabut esmenar, sacrificant si calia la pau. És cert que França ha fet un genocidi important de totes les cultures no franceses que hi havia al seu interior, però també és cert que la cultura francesa, i França mateix, han perillat diverses vegades al llarg de la història: invasions normandes (987), lluita amb Flandes a la batalla de Bouvines (1214), Guerra dels Cent Anys amb Anglaterra (1422), guerra entre Francesc I i Carles V (1542-1544), Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra amb Holanda (1672), etapa napoleònica (1799-1815), guerra francoprussiana (1870), Primera Guerra Mundial (1914-1918), Segona Guerra Mundial (1939-1945), globalització actual, resolta per França amb gran intel·ligència.

En totes les amenaces que França ha tingut, té i -segurament- tindrà, el poble francès no s'ha volgut resignar a la solució fàcil, que moltes vegades era l'acceptació de l'status quo, el reconeixement de governants il·legítims o de situacions vergonyants, i ha buscat el que a ell li ha semblat la solució justa per al seu poble, que és no estar sotmès a un altre i defensar amb totes les forces la seva voluntat d'existir al món, i d'existir-hi com una de les grans potències. En alguns moments, l'èxit ha estat esclatant; ara no tant, però tot i amb això, Déu n'hi do com se'n surten.

Catalunya també ha tingut tot de moments d'aquests, i normalment nosaltres hem optat per deixar-nos fer, dissimulant la mandra amb el nom més bonic de "pau". És així com s'explica l'estat lamentable en què ens trobem: no podem disposar de cap dels nostres recursos i cal demanar permís a l'amo per a tot. I a sobre li regalem vots a cabassos perquè estigui més content.

Si alguna vegada preferíssim la justícia a la pau, potser en el futur tindríem una pau més estable i ens podríem dedicar finalment a fer coses útils. Com que, fins ara, gairebé mai no ha estat així -quin poble amb dignitat hauria acceptat, per exemple, quaranta anys de dictadura d'un gamarús?- ens hem de resignar a la misèria moral que ens impera, transmetent als alumnes la "cultura de la pau" i demanant-los que enlairin globus de coloraines mentre als seus pares els roben les butxaques, les paraules i la dignitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Maco Maco Maco ....
Aquet escrit esta molt be pero tindiau
que explicar mes diferencies ja que equesta no es l'unica...


ànims..!

un petó!

Anònim ha dit...

ee xatoo

escriviu meeesss...!!!

vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa



xaooooo preingadillooo!!!