dimecres, 5 de març de 2008

Demain, dès l'aube (Victor Hugo)



Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Demà, ben d'hora, amb els camps al pic de la blancor
me n'aniré. Prou sé -oi que ho veus?- que m'esperes.
Faré via pel bosc, pel mont i pel turó
ja no puc no tenir-te de cap de les maneres.

Caminaré amb els ulls fixats en mi mateix
absent, sord en l'oïda a qualsevol brogit
sol, ignorat, capcot, corbat, les mans en feix
trist, i la llum per a mi serà una fosca nit.

No miraré ni l'or vençut del temps vespral
ni les veles d'Harfleur que fan cap a la nit
i en arribar, tindrà ta tomba el meu regal,
de grèvol un ramell i bruc verdós florit.


Traducció feta la nit del 5 al 6 de març, de camí cap a París

3 comentaris:

Ramon Torné. ha dit...

Un bellíssim poema, com el de Quevedo, "amor más allá de la muerte".

Mònica Miró ha dit...

És el primer que vaig aprendre "par coeur"... Tenia vuit anys, aleshores, i ja m'emocionava.

Marc Puig ha dit...

Bones,

acabo de descubrir el teu bloc de casualitat des de la pàgina de www.stoppp.cat

felicitar-te per tot el bloc, i a partir d'ara et seguirè!


salut i endevant amb la feina