Falca publicitària

La meva amiga Mònica Miró em comunica (no pas per iniciativa seva, sinó perquè li ho pregunto jo) que el 17 de març serà a les llibreries aquest llibre seu i del seu marit:

http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/

Jo sempre dono difusió a les obres dels amics, però en aquest cas puc posar la mà al foc i el peu a l'aigua bullent -com Aquil·les- que, a més de ser l'obra d'una amiga, és un llibre excepcional. La Mònica Miró és una altra Corominas, una persona que treballa moltíssim i molt bé. Si algú dels meus lectors l'ha tinguda de professora a la UOC, per exemple, veurà que no exagero en absolut.

Sé que no tornaré mai més a París encara que alguna vegada l’hagi enyorat. Si el recordo, tan aviat és amb angoixa com amb nostàlgia. Com és natural, no el recordo en conjunt. Només detalls. A desgrat d’haver-hi viscut durant sis o set anys, no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d’acció és molt limitat. I aquest radi d’acció, quan vivia a la capital del món, exactament al número 21 del carrer Cherche Midi, anava de la plaça de la Concòrdia per una banda, fins al Louvre per l’altra i fins al bulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l’Arc de l’Estrella quan baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai. Jo vivia en una chambrette de bonne que corresponia al pis que ocupava, amb la seva família, la germana de Nicolau d’Olwer i que ella havia tingut la gentilesa de cedir-me provisionalment –un provisionalment que va durar anys. El pis era als baixos; l’habitació, al sisè.

A París, després de la guerra, no hi havia calefacció a les cases. A l’hivern, la finestra es gelava i hi penjaven estalactites de gel fins a terra. La casa es trobava molt a la vora de Saint Germain-des-Prés, i quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Flore, als Deux Magots, o bé al Lipp (en aquest darrer per poder mirar les cacatues blanques dels taulells). Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre o de Simone de Beauvoir, com de tota la gent més representativa de l’època.

(Text inèdit de Mercè Rodoreda que apareixerà al llibre)