És un joc de paraules de Màrius Serra. Té un nom i tot, això d'anar escurçant les paraules pel començament i fer-ne una frase. Potser és una afèresi.
La Ferrussola ha dit que no li agrada tenir un president de la Generalitat que es digui "José". És normal: a cap país del món, a la gent no li agrada que el seu president tingui un nom en una llengua diferent de la pròpia. És inimaginable un Joseph-Louis Rodriguès Sapatéro, i encara ho és més un Josep Lluís Rodríguez Zapatero. Si algun president espanyol tingués aquest nom, seria foragitat del càrrec a cops de pedra. De fet, a l'Espanya del segle XIX ja hi va haver un rei amb nom italià, Amadeu de Savoia, i va durar poc: la gent se'n burlava contínuament perquè tenia nom italià i parlava malament el castellà.
L'error de la Ferrussola no és haver dit una cosa òbvia, sinó no conèixer el país en què ho ha dit. Cal que tots els polítics catalans tinguin molt clar que treballen en un país vençut i sotmès, i que la diferència entre els països vencedors i els vençuts és que, en els primers, les mentides poden passar molt fàcilment per veritats, mentre que en els segons les veritats més òbvies es converteixen immediatament -per la premsa, els polítics, l'stablishment- en mentides.
Circulen per Internet tota mena de difamacions contra la Ferrussola. Tots els blogs socialistes han trobat, finalment, un tema del qual parlar. A l'e-noticies, aquesta notícia té vint vegades més de lectors que les altres.
CiU i el catalanisme hauria de cuidar molt més les formes. Cada frase d'aquestes costa a CiU cent mil vots; en canvi, haver creat la UOC, per exemple, o les Universitats de Girona, Lleida i Tarragona n'hi van aportar mil o dos mil.
Vivim en una societat limitada. La gent és incapáç de llegir més de tres o quatre paraules seguides, i tot funciona a base de consignes. La Ferrussola n'acaba de crear una, "catalanes = racistas", i CiU acaba de perdre 50.000 vots més. Quin dia entendrà, el catalanisme, que vivim en un país ocupat, derrotat i sense massa pensant? Quin dia entendrà que l'estratègia bona és la del PSOE, que diu "la Catalunya optimista" (tres paraules) i ja parla ara del triomf d'Espanya (vegeu els blogs de Joan Ferran, els articles de Manuel Trallero, etc.)? Quin dia ERC deixarà de contractar figures com l'Hèctor López Bofill i es deixarà assessorar per professors que coneixen els nostres joves, per psicòlegs que estudien els comportaments socials, per exembaucadors que coneixen la misèria de la nostra societat? No el veig proper.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
A Catalunya no es pot dir la veritat.
El problema -diria jo, no és de noms, és de continguts. Si es digués José -no l'hagués catalanitzat per mandra- però actués com un Josep, perfecte. El problema és dir-se José i actuar com a marmessor del testament de l'ínclit dèspota, el senyor dels preses. El problema és que, crescut i viscut aquí, governi pels d'allí. El problema de tenir dues pàtries -Espanya i el Baix Llobregat- és que acabes tocat de l'ala. Que facin en Corbatxo ministre de foment, a veure si fot el camp i permet que corri una mica l'aire a la diputació de Barcelona.
Publica un comentari a l'entrada