dissabte, 22 de març de 2008

Gordo

Són coneguts, a l'antiga Grècia, els misteris d'Eleusis, destinats a purificar els iniciats. Per mitjà d'un ritual molt estudiat però no ben conegut del tot, una sèrie de persones que avui anomenaríem directament membres d'una secta buscaven i creien trobar el coneixement del que passaria després de la mort.

Una de les parts del ritual eleusini consistia en els "gefirismoi" o "insults des del pont". Segons que sembla, la processó d'iniciands que anava d'Atenes a Eleusis, gairebé a punt d'arribar a aquest llogarret, passava pel pont que hi havia sobre el riu Cefís. Allí, una colla de persones els insultava tapant-se la cara amb una màscara, desitjant-los la mort i tota mena de malures.

Els hel·lenistes han discutit molt el significat d'aquesta part del ritual, però sembla que es tracta d'una cerimònia de caràcter apotropaic, és a dir, es tracta d'humiliar l'altre tant com es pugui per tal que, ja humil del tot, no tingui cap temptació de supèrbia i no susciti tampoc la ira dels déus.

He pensat que els joves actuals poden estar imitant una pràctica d'aquest tipus quan es diuen "gordo". Per si el lector no té gaire relació amb gent jove, indicaré que és una de les darreres tendències de saludar-se entre ells: "ey, gordo, no saludes, ¿eh?" o bé "te quiero, gordo" (totes dues frases, i altres ocurrències del mot, evidentment en versió femenina, també). Com que les paraules se les emporta el vent, aporto com a testimoni del que dic dues pàgines de fotolog:

http://www.fotolog.com/nenikos/30041006

http://www.fotolog.com/carlosmg89/42111344

Sembla ser, doncs, que els nois i noies -primíssims tots ells- intenten per mitjà de l'aplicació d'aquest adjectiu evitar que els caigui el càstig més gros que els pot enviar la ira divina, que és engreixar-se. Insultant-se ritualment, materialitzen l'amenaça en la paraula i eviten que s'acompleixi en la matèria.

Aquesta observació ens diu molt sobre la importància que els joves atorguen a l'aspecte físic, que és màxima i exclusiva. Com aquell dia que, a París, fèiem cua en un restaurant, i no hi havia pizza per a tothom. Una noia del grup, que era darrere meu i volia que n'hi hagués per a ella, va trobar la fórmula infal·lible: "ey, chicos, no cojáis la pizza que engorda mucho". En va quedar per a ella i per a un grup d'italians que venia al darrere. Clar que, a aquests, la pizza potser no els va semblar res d'extraordinari.