La comèdia

Dinar de la mona, avui. Crec que, normalment, es fa dilluns, però com que tota la meva família ha de marxar a Barcelona demà, s'ha avançat la data. Alguns comentaris polítics que deixo per a un altre dia, així el CSI podrà descansar, avui. I, en canvi, una curiosa observació moral.

Una de les famílies assistents, que són els tiets o els nebots o els cosins de no sé qui, està formada per marit, muller i un nen. El marit, fa temps, fou despatxat de la feina. Motiu: en robava tot el que podia per a anar-se'n de putes. Cada dia, a l'hora que els funcionaris van a prendre el tallat, ell anava a veure la senyoreta d'Avinyó. Això va durar uns quants anys: enmig del desgavell del país, ningú no s'adonava que fotia els quartos, i cada dia a les deu ja frisava per a rebre massatges i mossegadetes amb final feliç.

Un dia es va descobrir el pastel. La multa de l'empresa fou pagada per la sogra, que tenia molts diners. Fou, si no recordo malament, de 10 milions de pessetes (a part que jo encara penso en pessetes, en aquest cas era així, perquè no hi havia euro). Després, va venir el dilema moral per a la dona: calia mantenir el matrimoni, o demanar el divorci?

Tothom -i jo mateix- li aconsellava el divorci. Ella va preferir, tanmateix, mantenir el vincle: va veure clarament que l'amor havia estat potser la causa del contracte, però no tenia res a veure amb l'objecte social de l'empresa, que era mantenir un fill. Que intel·ligent que va ser, com ens va superar a tots! Avui, el fill té 17 anys, és esportista, intel·ligent i promet. Es fa mirar. Si la mare s'hagués divorciat, el fill hauria perdut dos o tres anys pensant sobre el sentit de coses a les quals no n'hi trobarà mai. Ara no en sap res, encara, de tot això, i s'ha pogut dedicar a aprendre matemàtiques i anglès, que és el que val la pena.

Tota empresa té uns socis i una finalitat. Una fàbrica d'embotits, per exemple, reuneix en forma d'accions diners de capitalistes per a produir salsitxes. Un matrimoni ajunta un home i una dona per a produir fills. Aquesta és la veritat i, per sort, encara hi ha gent amb mentalitat del segle XIX que no es deixa entabanar per modes fugisseres.

El marit, havent dinat, ha marxat. Diu que anava a veure un partit. Hi ha clubs de prostitutes, també, a Pineda? Jo no en conec cap. En tot cas, mentre ell ara exercita el cos, jo exercito la ment i el fill mira la tele, plàcidament, com a les millors famílies. Quina tranquil·litat, quina bellesa en la mediocre vida de la nostra província! Omplim la vida de mentides i d'hipocresia i deixem que se salvin els vincles, els nusos de les coses, les estructures en què es fonamenten els dos mil anys del nostre progrés.