"Havia idealitzat molt la universitat"

És el títol d'un petit reportatge que apareix a la pàgina 33 de l'edició de diumenge de l'Avui. Es veu que molts estudiants havien idealitzat la universitat i, quan troben el que hi ha, es desenganyen.

Comparteixo el desengany: jo també l'havia idealitzada i ara, si tingués una empresa, mai no contractaria un professor d'universitat. Segur que me l'ensorraria. Però el motiu és diferent: jo me'n vaig desenganyar perquè hi buscava coneixement i només hi vaig trobar ignorància i mandra. Els nois d'ara, en canvi, s'han desenganyat per un altre motiu. Seguim el diari.

La Montse Rodríguez [nom canviat per la Redacció] diu que s'imaginava "un espai de creixement més enllà de les classes i amb un tipus de formació molt transversal". Tambe s'imaginava "un pati amb pancartes penjant i assemblees d'estudiants". Pobra, com li havien menjat el coco a l'ESO. Tant de parlar-hi de competències transversals i, és clar, també les buscava a la universitat. Hi deuria voler també xerrades sobre sexe segur, o col·loquis sobre seguretat viària, o continguts d'educació per a la ciutadania. Es pensava que la química era dibuixar protons i ara veu que la matèria existeix. Es pensava, igualment, que la universitat seria plena de joves rojos i separatistes que l'omplirien de pancartes i s'hi troba gent que pren apunts amb faltes d'ortografia i que els vomita el dia de l'examen sense plantejar-se en cap moment de què li ha parlat el professor.

Diu la Montse que, davant d'aquest impacte, veient que allò que hi havia no era aquell príncep blau dels seus somnis, va entrar en crisi. Un xoc emocional fort. Llavors "no estava gens motivada: la universitat es va convertir a anar de classe a la biblioteca, de la biblioteca a classe i de classe a casa". Caram, això la va deprimir tant? I quin trajecte pensava fer, doncs, a la universitat? Del bar a l'after, de l'after a la carpa, i de la carpa a casa? Tan estrany és que, en una universitat, es vagi de classe a la biblioteca?

Diu que ara ja s'ho passa més bé, perquè s'ha canviat a la Pompeu Fabra, i va a la universitat, "però no sempre a fer classe". Deu haver trobat parella, ja? Munten farres bestials, a la Pompeu? No ho sabia pas. Potser regalen els tiquets de menjar a la cantina, com feia la Universitat de Girona, o organitzen excursions "all included".

L'altre cas que es comenta en l'article és el de l'Eulàlia Pérez [nom canviat per la Reacció]. La noia va començar fa dos anys Treball Social a la Rovira i Virgili, i no li va agradar. Motiu: "venint de Palamós, es va haver d'instal·lar en un pis d'estudiants amb dues noies més i l'odissea del viatge li impedia pujar a veure la família i els amics tots els caps de setmana". Estic d'acord que el viatge era una odissea: a Catalunya, de Tarragona a Palamós només s'hi pot anar amb burro. Però realment li calia anar a veure la família tots els caps de setmana? Tant s'enyorava? Nena, que ja ets grandeta, eh? Contempla el cel clar de Tarragona, dona, que a pocs mortals els és llegut de fer-ho!

A la meva època, venien a estudiar a Barcelona gent de Lleida, de Tortosa, de Castelló, de Figueres. A l'edat mitjana, si volies anar a estudiar Medicina, havies de fer cap a Montpeller; si t'agradava el Dret, a Bolonya. Ara han d'anar a la cantonada i s'enyoren de la mama.

Diu la Mireia que la situació li ha canviat, ara: estudia un cicle formatiu a Barcelona i "tampoc no és al costat de casa, però ja és una altra història". Una altra història? Per què? Els llibres són els mateixos: vols dir que t'agraden els llibres, a tu, o la vida nocturna? I, si t'agrada tant, per què no te'n vas a Madrid? Allí sí que n'hi ha: fins a les deu del matí. Al capdavall, Barcelona no deixa de ser una ciutat grisa i provinciana. Ah, i per cert, passes d'una carrera a un cicle com qui passa del menjador a la sala d'estar. Tant se te'n fot naps com cols.

L'article de l'Avui reflecteix molt bé la condició dels joves del país: totalment despistats, sense objectius, sense nord, hedonistes, manipulables. Perdoneu si m'he fet vell abans d'hora però, si no m'equivoco, aquest article no es pot entendre d'una altra manera.

Nota: ara, sisplau, poseu-vos drets i escolteu la Cecilia Bartoli interpretant l'aria "Agitata da due venti", de Vivaldi:



Ja podeu seure.