En van aprenent

Un passatge de la Conjuració de Catilina (5, 14), de Sal·lusti, diu el següent sobre aquest personatge:

En una ciutat tan populosa i pervertida [com Roma] fou ben fàcil a Catilina aplegar al seu voltant, a manera d’escorta, homes infames i facinerosos de tota mena. En efecte, el desvergonyit, el lasciu, el jugador que havia perdut el patrimoni en el joc, en la disbauxa o en la fornicació i s’havia carregat de deutes per redimir el seu deshonor o el seu crim; els assassins, els sacrílegs de tota procedència, els acusats en judici o els que en temien un pels seus fets; els que vivien a costa de la seva llengua amb la mentida, o de les seves mans amb la sang dels seus compatriotes, en fi, tots aquells a qui neguitejava la infàmia, la necessitat o la seva pròpia consciència, tots aquests eren els íntims i confidents de Catilina.

El passatge és famosíssim i, fins a la Segona Guerra Mundial, tots els nens d'Europa se'l sabien de cor i en llatí. És difícil trobar una descripció en què es presenti amb més crueltat la depravació absoluta i definitiva d'un personatge i dels seus sequaços.

Fa uns anys, em vaig preguntar on havien anar a parar, tots aquests seguidors tan corruptes de Catilina, i un dia vaig lligar caps: els romans van arribar a Catalunya l'any 218 aC. La romanització de Catalunya fou primerenca, intensa i contínua, i la dugueren a terme classes especialment baixes de Roma, contràriament a la resta de la península, envaïda més aviat per terratinents.

Cal que tots els partits catalans tinguin molt clara aquesta dada, i actuïn en conseqüència. El PSOE sempre l'hi ha tinguda, i per això sempre ha arrasat a Catalunya. En canvi, als altres partits els ha costat més de veure.

Recordo aquells articles preciosos que escrivia en Carod a l'Avui, quan tenia menys responsabilitats que ara. Tots ells són dignes de ser emmarcats per la seva precisió i riquesa lèxiques, per la cultura que s'hi traspua, per l'estructuració irreprotxable dels arguments. Tanmateix, aquells articles no els entenia ningú.

Avui, ERC m'ha donat una alegria. A prop de l'institut, he trobat aquest cartell, que he fotografiat:



Finalment ho han entès. Mentre allà deien "comedere", nosaltres dèiem "manducare": som una colla d'animalots. Catalunya no està per raonaments refinats: cal tractar-la a cops de crit, de lema fàcil, de consigna. Ningú no sap ben bé què es vol dir amb "PP" ni, més encara, quina diferència semàntica hi ha entre "PP" i "PSOE". Jo els posaria a la mateixa entrada, en un diccionari de sinònims. Però el cert és que, per un misteri de la natura, "PP" és a Catalunya la paraula màgica: doncs endavant, via fora als prejudicis, que tot està per fer, i tot és possible!

És cert que, a la província de Girona, hi ha un escó que balla entre el PP i ERC i que depèn d'uns 300 vots. Jo ja he dipositat el meu per correu, és clar: mai no m'havia sentit tan important. I els altres 299, com els mobilitzarem? Doncs ompliu la província de cartells com aquests. Deixeu-vos d'una vegada de raonaments subtils, que ja hi ha Harvard per a explicar-los, i ompliu estadis amb gent embogida que aplaudeixi abans que badeu boca. Teniu la paraula màgica i sou un partit de filòlegs. Feu-la servir i em demostrareu que no m'he equivocat durant quinze anys fent-vos confiança, si al final heu baixat dels núvols i heu descobert com és el país que voleu independent.



PS: Fins dimarts de la setmana que ve seré a París, de viatge de fi de curs. Els posts escassejaran o desapareixeran del tot. La gent, tanmateix, continuarà menjant, estimant-se, discutint. També dormiran, alguns amb l'ajut d'un aneurol.