Per a en Marc de Matadepera

Per un atzar de la vida, aquest blog és seguit per un noi que estudia batxillerat a l’IES Matadepera i que es diu Marc. Dissortadament, no el conec, però m’ha escrit diversos comentaris a articles meus i li vull fer arribar algunes reflexions. Va per a tu, doncs, Marc.

En Marc és un noi catalanista, que s’estima el país. Deu tenir setze o disset anys, i encara ha de veure moltes coses, però li ha brotat des de dins aquesta vocació cap a Catalunya que un dia també em va brotar a mi, i que també surt, per sort, a moltes persones. M’imagino que li falten referents: la meva generació tenia en Pujol, que ens guiava a tots, però ara estem una mica despistats tots plegats. Per això, sense pretendre ser un capellà, em permeto autoproclamar-me referent seu i exposar el que penso jo de tot plegat.

En primer lloc, Marc, el que has de tenir present és que, abans que català o catalanista, ets un jove de 17 anys. No és que els 17 anys siguin (al meu modest entendre) la millor edat de la vida: penso que la dècada dels 30, per exemple, és molt més serena. Però, en tot cas, és una etapa molt maca i irrepetible en molts aspectes. Per tant, el primer consell que et dono és que aprofitis el que t’està passant, que aprofitis la vida independentment que visquis a Catalunya o al Japó. No cal, per a aprofitar la vida, que busquis sensacions extremes: no n’hi ha i, les que hi ha, tenen males conseqüències. Però sí que has de ser conscient de la bellesa de cada moment, de la importància de totes les coses que ens passen, de la unicitat de cada persona i de cada gest.

En segon lloc, et recomanaria que et preparis molt bé. El món és complex i cal estar preparat per a actuar-hi amb seguretat. Estar ben preparat significa no només ser un bon professional, sinó també tenir una bona base humanística que et permeti situar les coses en el seu context. Cal que llegeixis molt, que estudiïs i que tinguis curiositat per tot el que ens envolta.

A més, si la preparació és el millor que es pot aconsellar per a qualsevol persona, encara més s’ha d’aconsellar a un catalanista. La nostra societat té el perill de convertir-se en un parc temàtic en què cadascú vagi a la seva bola i ens respectem tots, però visquem tots en móns aïllats que no s’influencien entre ells. No és pas això el que volem els catalanistes: volem que la nostra ideologia, dins del mercat, sigui la dominant, i perquè sigui així ha d’aconseguir atraure els millors cervells. Per sort, fins ara sempre ha estat així: la gran majoria de personalitats de Catalunya han estat catalanistes. I cal que continuï essent així, i per això cal que et formis molt bé, que estudiïs una carrera amb la qual puguis exercir influència i mestratge, que la gent et segueixi perquè ets el que raones millor i el que veus millor les coses. D’això depèn que el catalanisme subsisteixi i sigui la força motriu de Catalunya, com ha estat sempre.

En tercer lloc, cal que sàpigues mantenir l’equilibri entre dos pols oposats: la idea i la realitat. Aquí és on fracassa la majoria: els uns, empaitant la idea d’una Catalunya lliure, s’obliden del veí que es mor de gana al costat; els altres, defensant la gestió i l’eficàcia, s’obliden del motiu per al qual gestionen. Has de creure en les persones i estimar-les, però a la vegada inserir tot aquest corrent humà en un projecte que ve de lluny, que encara dura (amb dificultats) i que vol continuar existint en el futur. Treballar per Catalunya, sí, però sense oblidar les persones; treballar per les persones, també, però sense oblidar que no tractes amb individus i prou, sinó amb membres d’una comunitat antiga que reclama el seu dret a existir al món. I que, precisament en la reclamació d’aquest dret, troba l’energia i l’impuls que la fa anar endavant i generar justícia entre els altres pobles.

Cal, també, que coneguis bé el país. Molts joves catalanistes no saben, per exemple, qui era Ramon Muntaner, o Pau Claris, o Prat de la Riba. Cal llegir molt sobre els que ens han precedit, entendre què els ha motivat en cada moment, i descobrir que el nostre projecte té una continuïtat íntima i profunda amb tots ells. Igualment, cal que coneguis bé el país físicament: no n’hi ha prou amb Barcelona. Cal anar a l’oblidada Tortosa, a les Borges Blanques, a Olot, a l’Hospitalet. Si no coneixes el que estimes, potser estimes el que t’agradaria estimar, i no el que hi ha de veritat. A molta gent els passa, això, també en les relacions personals i de parella.

També cal ser molt conscient que a Catalunya només hi ha un 5% de persones que tenen cognom català. Amb això vull dir el següent. En primer lloc, que no ens podem considerar catalans només els que tenim al darrere deu o dotze generacions aquí. Som minoria i no representem la Catalunya de veritat. En segon lloc, que tinguis present que els “castellans”, com se’ls sol anomenar normalment, no són dolents: al contrari, són extraordinaris. Si la nostra població no fos majoritàriament d’origen castellanoparlant, sinó de França, per exemple, el català hauria desaparegut per sempre i el fet català quedaria relegat en algun llibre d’història. Catalunya ha subsistit perquè els catalans de sempre han sabut integrar, però també perquè els nous s’hi ha volgut integrar. I això ens demostra, d’una banda, que tenim raó, perquè gairebé tothom qui ha arribat aquí se n’ha acabat adonant i, de l’altra, que hem topat amb bona gent, perquè no han actuat amb prepotència (malgrat que l’Estat espanyol els la garantia) sinó, majoritàriament, amb bona fe. Cal agrair molt als castellanoparlants aquest esforç, no des del paternalisme o des del que es considera el legítim hereu d’alguna cosa, sinó des de la igualtat de tu a tu, des del debat d’idees entre persones madures que algunes pensen en castellà i altres, en català.

Cal, igualment, que no t’amaguis mai del que ets. Jo vaig estar molt de temps intentant dir als altres el que sabia que volien sentir de mi. Ara m’he adonat que, dient-los simplement el que sóc, també els caic bé. Suposo que és perquè veuen que no els ho dic per putejar-los, sinó precisament perquè crec profundament en el que dic i mostro una certa coherència de projecte. Tothom qui em coneix una mica sap perfectament que sóc independentista. Ho he defensat en diversos idiomes i amb gent de diversos països, molts d’ells espanyols. Un d’ells –de Madrid– fa temps que el tinc agregat al MSN. No hi ha cap motiu per enemistar-nos: per damunt de tot, ells i jo som persones, i és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa. No s’ha de tenir mai por de les persones: de les coses, sí, però de les persones, mai. No hi ha ningú mínimament raonable que no pugui entendre els teus arguments, i fins i tot valorar-los, encara que no els comparteixi. I compte: parlo de persones, no pas de poders: aquí sí que uns van a fotre els altres, i és evident que Espanya, com a poder, va a menjar-nos tan aviat com pugui.

És important també, amic Marc, que no t’obsessionis amb el catalanisme. Les obsessions són malalties, i l’obsessió catalanista també ho és. Comprenc que no és fàcil no caure en obsessions en aquest país nostre, en què cada dia llegeixes vuit o nou agressions contra el que som. Però cal tenir la serenor de saber fer parèntesis, parèntesis ben llargs de vegades, per a dedicar-se a moltes altres coses. Perquè la vida que tens és única, i el que no facis ara potser no ho faràs mai més. A més, si només parles de Catalunya la gent fugirà de tu: “ja ve el fanàtic”, diran. La gent vol –volem– persones completes però, a la vegada, persones amb idees clares en determinades qüestions. Si, a més de ser metge, ets catalanista, t’admirarà molta gent. Si ets catalanista i prou, només et seguiran la família i algun amic.

Cal també que siguis molt treballador, que no et cansis mai de treballar. No deixis mai de fer alguna cosa si pot afavorir el país. Cal dedicar una hora al dia a escriure al blog, amb la son que tinc? Sí, perquè hi ha gent a qui puc fer veure les coses més clares. Cal tutoritzar més treballs de recerca dels que toquen, encara que comporti algun diumenge de feina? Sí, perquè formes una persona i la formes segons la manera com tu –honestament– vols que sigui el món.

I finalment, és clar, cal que tinguis molt clar cap a on vols que vagi el país. I això, actualment, ja ho tenim molt clar tots els catalanistes: cap a la independència, sense cap adjectiu més. Cap a una bandera a l’ONU, al costat de l’alemanya i la francesa. Això és el que volem, això és el que ens fa esforçar-nos cada dia, i treballem precisament perquè creiem que, junts, l’hi acabarem posant.