dissabte, 16 de febrer de 2008

La perfecció



El vídeo mostra Glenn Gould interpretant el concert per a piano de Beethoven "Emperador". Crec que es diu així perquè Beethoven el va dedicar primer a Napoleó, i després li va retirar la dedicatòria.

La vida de Glenn Gould és misteriosa i desconeguda. Se'n conten anècdotes curioses: per exemple, preferia parlar amb la gent per telèfon, i no pas tenir-hi contacte físic; sovint duia guants, per no haver de tocar les persones o les coses; sempre tocava assegut a la mateixa cadira, que ara es conserva, mítica, en un museu del Canadà. No se sap res sobre les seves relacions sexuals: els uns diuen que era asexuat, els altres que era homosexual i encara n'hi ha alguns més que diuen que va tenir algunes relacions apassionades amb dones, relacions en què hi havia un fort component sexual i una afectivitat reduïda a la mínima expressió.

Aquestes dades no fan pensar en una vida gaire feliç. La seva cara tampoc no convida a veure-hi felicitat: més aviat té un rictus tens, els ulls absents, els gestos maquinals i el nervi a flor de pell. Tanmateix, les interpretacions de Gould són una de les màximes expressions de bellesa, de genialitat, de perfecció, que ha atès l'ésser humà. Gould aconsegueix perfeccionar el perfecte: atansar Bach i Beethoven encara més a Déu, i atansar-nos-hi més a nosaltres.

En aquestes circustàncies, surt el dubte. Què és preferible, la felicitat o la perfecció? Kant diria que la perfecció, perquè la felicitat ja arribarà en un altre món. Els nostres contemporanis, molt majoritàriament, dirien sens dubte que la felicitat.

Jo m'inclino per la perfecció. Ni de Gould, l'infeliç, ni del més feliç dels que van viure amb ell, no en queda res. La felicitat o la infelicitat de tota aquella gent ha estat, en la història del cosmos, una anècdota. En canvi, la perfecció de Gould roman com una prova indiscutible de la natura divina de l'ésser humà. I la consciència d'aquest element diví és el que ens evita de fer-nos fàstig en mirar-nos i el que ens empeny a actuar en el món buscant, entre altres coses, la felicitat.

1 comentari:

Joel i Marc: ha dit...

ep, torno a ser el Marc ;)

Permete'm que aquest cop difereixi amb tu.
És cert que dels feliços no en queda res i dels que han creat alguna gran obra, sí.
Però, i què?

Jo no actuo per al reconeixement de la societat cap a mi (almenys, per com em vegi un cop mort) sinó per a la meva felicitar, per a la alegria del viure. De què em serveix rallar-me i fer una gran obra si no en recullo els fruits?
No val la pena.


Cuidat;)