dissabte, 9 de febrer de 2008

La nova divisió de poders

Un dels temes que apareix més en aquestes eleccions espanyoles és el de l'apatia dels votants, que es tradueix en noves propostes com ara l'abstenció o el vot en blanc, que fins ara havien estat marginals i que cada cop més es preveuen com una opció potencialment significativa.

Hi ha un descrèdit del sistema que s'atribueix a la mediocritat dels polítics i a deficències de caire tècnic del funcionament de la democràcia, com ara que no governi obligatòriament la força més votada o bé que les llistes no siguin obertes.

Sense negar els dos elements anteriors, que sens dubte són certs, penso tanmateix que el fenomen és més important del que sembla, i que està relacionat amb un canvi profund de sistema, amb una transició de la democràcia cap a un sistema nou que encara no està prou ben definit, però que té elements d'oligarquia i de tecnocràcia molt clars.

Per començar l'explicació, podríem mirar aquest esquema que he elaborat a manera de resum sinòptic:



(Si feu clic sobre la imatge us sortirà ampliada).

A la columna de l'esquerra podem veure la divisió tradicional de poders, formulada per Montesquieu l'any 1748. Ignoro si a les facultats de Ciències Polítiques encara s'ensenya aquesta teoria, però puc garantir que en els llibres de text d'ESO i batxillerat és l'única que s'explica. I, tanmateix, ha quedat clarament desfasada. Recordem que, segons Montesquieu, el poder de l'Estat es divideix en tres branques:

- La branca legislativa (parlament), responsable de crear les lleis i les alteracions o revocacions de les lleis existents.

- La branca executiva (govern), responsable d'assegurar-se que les lleis es portin a terme; inclou la creació de polítiques i l'elecció de la manera com es fan les polítiques.

- La branca judicial (jutges), responsable d'interpretar la llei i aplicar la llei en situacions específiques.

Si mirem el funcionament d'aquests tres poders en l'actualitat, veurem que pràcticament sempre formen una unitat. El legislatiu (parlament) i l'executiu (govern) coincideixen sempre, i el legislatiu està sempre subordinat a l'executiu. Ho hem vist aquests dies amb el Parlament de Catalunya: per majoria absoluta es decideix modificar el traçat de l'AVE i, per tant, no es modifica. Igualment, veiem clarament com amplis sectors del poder judicial només són apèndixs dels altres dos poders, i així ningú no dubta que els jutges del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional o de l'Audiència Nacional obeeixen clarament a estratègies de partit i en cap cas no busquen la justícia imparcial.

Al meu entendre, les tres branques de què parlava Montesquieu han passat a formar un únic bloc (amb una petita excepció, que veurem després), que jo anomeno simbolicopolític. Ja comentarem més endavant per què rep aquest nom.

Al costat d'aquest bloc, que per a Montesquieu era la totalitat dels poders de l'Estat i ara n'és només una mínima part, hi ha dos blocs nous i més importants (per això els he marcat amb un color més fosc).

El primer és el poder tècnic, i és el nucli de l'Estat actual. En qualsevol estat modern, les lleis ja no les fa el parlament ni el govern, sinó un equip d'alts funcionaris preparats. Això és així, en gran part, per la complexitat de les lleis actuals, que no poden fer polítics amb poca preparació -en el cas dels catalans, o dels socialistes espanyols, molts d'ells són fins i tot analfabets funcionals.

La primera institució que, a Europa, va inaugurar aquest sistema del poder tècnic va ser la Unió Europea on, com tothom sap, les lleis les fa la Comissió, que està formada per una colla de funcionaris que viuen a Brussel·les i que no tenen cap representativitat popular, ja que han entrat allí per oposició. Hi ha, certament, un parlament, a Europa, però té unes funcions mínimes i només mereix aquest nom per la forma de l'hemicicle, no pas per les funcions que té atribuïdes.

El sistema europeu s'ha anat estenent per tot Europa i, per exemple, a Espanya qui realment mana és un cos de funcionaris molt qualificat que hi ha a Madrid. Aquest cos és invariable amb independència que guanyi el PP i el PSOE, i per això les polítiques espanyoles s'assemblen tant hi hagi qui hi hagi al govern, pel que fa a l'economia, al genocidi bascocatalà, etc. De fet, el poder executiu (que forma part del bloc simbolicopolític) és tan insignificant, que hom es pot permetre el luxe de treure's de sobre els inútils per amunt, és a dir, nomenant-los ministres (Clos, Chacón, etc.). Són càrrecs honorífics, sense poder.

Dintre del bloc tècnic he posat una part de l'antic poder judicial, perquè en alguns casos (per exemple, causes mercantils, civils, etc.) el poder judicial encara no s'ha fusionat amb els altres dos de Montesquieu i no forma part del bloc polític, sinó del tècnic, ja que el duen a terme experts en dret que actuen de manera relativament autònoma.

Juntament amb el poder tècnic, el tercer gran poder de l'Estat actual és el mediàtic. Aquest poder, que comprèn diaris gratuïts, teles, bona part d'Internet, diaris majoritaris, etc. és el que crea les pautes de comportament de la gent, en tots els àmbits. Una frase absurda que apareix a la tele és repetida l'endemà per tot Espanya, i el mateix passa amb tota la resta de comportaments i de valors creats per aquest tercer poder.

El poder mediàtic és el poder que crea la cultura de l'Estat, amb la qual s'identifiquen tots els que hi el segueixen, que és pràcticament la totalitat de la població. D'aquesta manera, la unificació cultural espanyola no s'ha creat pas amb Franco, sinó amb Antena 3 i Tele 5, per exemple. Aquests mitjans fabriquen unes cultures de masses amb les quals s'identifica el gruix de la població, que no pot accedir a la complicació del poder tècnic, massa complex perquè requereix una formació especialitzada en cadascun dels camps.

Finalment, com a superestructura de tots els poders hi ha el poder econòmic, que actua en el segle XXI com l'Església a l'Edat Mitjana: en teoria, l'organització politicomediàtica és una cosa independent d'aquest poder, però en la pràctica no es pot fer res sense el vist-i-plau del poder econòmic, de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana a cap rei se li hauria ocorregut apartar-se de l'Església catòlica, que pesava com una espasa de Damocles controladora.

Dintre d'aquesta nova divisió de poders (simbolicopolític, tècnic i mediàtic) el poder polític tradicional (les tres branques de Montesquieu), per una part, s'ha agrupat en un i, per l'altra, ha retrocedit molt significativament, i ha adquirit un caràcter d'autoritat més moral que no pas real. Li ha passat una mica com als reis: són ombres del que havien estat. No s'eliminen i poden durar molts anys, però com a relíquia. Ara, això sí, aquest poder polític conserva un valor simbòlic molt important: ajuda a crear la noció d'Estat (un Estat que, en realitat, es basa no pas en aquest poder, sinó en el tècnic i en el mediàtic).

Entre aquests tres nous poders es produeixen relacions que, sense ànim d'exhaustivitat, he marcat amb fletxes. Les negres signifiquen una relació més forta que les blanques, però es pot observar que en la majoria de casos els poders es retroalimenten, és a dir, s'influeixen els uns als altres.

Al meu entendre aquesta és, de manera resumida, l'estructura actual de l'Estat espanyol i de qualsevol estat europeu o occidental. Com es pot veure, el paper de l'elector queda pràcticament reduït a zero, a simple fan d'un club de futbol (el seu partit). Passi el que passi en política, l'Estat continuarà treballant i actuant com si res.

D'altra banda, aquesta estructura, aplicada a Catalunya, explica bé la decadència definitiva del país, ja que els dos poders principals de l'Estat, el tècnic i el mediàtic, ens són totalment adversos. L'única manera que tenim els ciutadans catalans d'influir és votant un partit català però -ni que ho fessin bé- això no deixaria de formar part del poder politicosimbòlic, que és pràcticament testimonial i no actua sobre els poders tècnic i mediàtic (vegeu les fletxes), ans al contrari: és manat per aquests.

1 comentari:

Sergi H. ha dit...

Benvolgut Martí,

Ja ho deia el savi: quan la burocràcia creix, les llibertats decreixen. I amb la mania actual de legislar-ho tot, malament anem. Malgrat estar d'acord amb el teu anàlisi, no englobaria Internet en el poder mediàtic. Crec que la e-democràcia és el futur, que no tot serà pornografia en Internet!

Una abraçada