dijous, 28 de febrer de 2008

El cinisme

Com és sabut, l'obra de Narcís Oller (1846-1930) ha estat considerada la millor mostra del naturalisme a Catalunya. De fet, La papallona va ser prologada per Émile Zola, el pare del naturalisme francès que, d'alguna manera, acceptava l'escriptor dins de les files del seu corrent literari.

Un escriptor rus del qual no he sabut trobar el nom de pila, Tikkomiroff, va ser prou savi, tanmateix, per a descobrir de seguida la gran diferència que hi havia entre tots dos autors. Va escriure:

No comprenc com ningú s'ha atrevit a dir que Oller sia deixeble de Zola, quan per a mi són l'anvers i el revers de la medalla. Doneu un home a Zola i no pararà fins a trobar-hi la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-hi l'ànima.

I és que efectivament, Oller havia nascut en una cultura que no admetia el cinisme. Les cultures mediterrànies són cultures de capellans: abans predicaven des de la trona, a l'església, i ara prediquen des de l'ordinador, en una conselleria. Abans es deien "cristians" i ara, "socialistes", però no perden mai aquest costum de dir-nos el que hem de fer, de controlar-nos la vida, de posar-nos pautes del bo i el dolent. I nosaltres, avesats com estem al seu guiatge, ens perdríem miserablement si no hi hagués ningú que ens digués en tot moment què hem de fer, quan, on, de quina manera i amb quins mitjans. I més i tot, també nosaltres pontifiquem dia i nit sobre el bé i el mal, jutgem les coses amb un esperit capellanesc i premiem i castiguem les actituds amb què ens trobem. No sorprèn que, en aquestes circumstàncies, no es pugui desenvolupar el cinisme, entre nosaltres. Qualsevol exabrupte serà de seguida amorosit per la moral imperant, reconduït cap al bé, reconciliat i refundat entre els aplaudiments, finalment acceptadors, de tothom.

I, tanmateix, el cinisme és a la base de qualsevol creació. Déu, com a ésser perfecte, representa també la perfecció del cinisme: no hi ha en la seva obra cap valor moral, cap mostra de compassió cap a unes criatures que manega com titelles. Rius que es desborden, calorades que assequen extensions vastíssimes de la Terra, guerres, odis i fams. Persones sense cap possibilitat de trobar l'amor que busquen, tanmateix, desesperadament, i tornen a ensopegar i no el troben, i acusen els altres quan s'haurien d'acusar a ells mateixos, que són uns desgraciats. Éssers abjectes que es creuen perfectes, éssers perfectes que es creuen abjectes, desitjos no satisfets, desitjos mal satisfets, desitjos -cosa terrible moltes vegades-, satisfets. I tot plegat, entre la cínica riallada del Creador.

Manta obra humana de qualitat és fruit igualment del cinisme. La novel·la realista i naturalista, per exemple, que observava les coses i en deixava constància, sense maquillar-les. Els grans del segle XIX francès, anglès, rus. Fer de l'escriptor una càmara de fotografia sense Photoshop, que tradueixi a paraules -talment un traductor jurat- l'immens espectacle de la misèria i la corrupció moral de l'ésser humà. Que jugui amb les persones com qui juga amb clics: aquest l'aparello amb l'altre, aquest no m'agrada i me'l carrego, si aquests s'ajunten faran més força i ara ens convé que en facin.

El cinisme és, moltes vegades, la visió intel·ligent de les coses, i la que permet crear-les i fer-les avançar. Si Déu no hagués estat un ésser profundament amoral -o immoral, o cínic, com vulgueu- encara s'estaria plantejant si és just que el cos de l'home tingui més massa muscular que no el de la dona. Tanmateix, com que tant l'un com l'altra no som altra cosa que mitjans -absurds- per als seus fins -igualment absurds- va poder fer prevaldre sobre el mitjà el fi inconfessable que el guiava, i crear-nos -malgirbats.

No és bo ser cínic quan ens trobem els altres cara a cara. Llavors ens neix sovint l'afecte, l'estimació, la compassió. Però, de l'ordinador estant, planificant els altres com qui planifica una ciutat de planta hipodàmica, el cinisme és perfecte, sublim: treu la clofolla de les persones i permet de veure les línies mestres de les nostres actuacions, que són poques i d'un simplisme que esgarrifa. Tant de bo Déu, el Cínic, doni a Catalunya uns quants cínics savis, ens amari el país d'aquests éssers menyspreables que l'han de salvar. Encara que, quan li preguem, no ho fem en cristià.

2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Excel·lent article. Ja m’agradaria, ja, saber expressar-me amb aquest educat cinisme que sempre utilitzes! I és que, tal com ho veig, l'art del cinisme i tota la filosofia que hi ha al darrere s'hauria d'ensenyar a les escoles doncs després és molt més útil per anar pel món que moltes altres disciplines d’utilitat més que discutible.

Jordi Vidal ha dit...

Pot ser Lev Tikhomirov?