dilluns, 11 de febrer de 2008

Què tal?

Una de les coses que no entenc de la nostra quotidianitat és el criteri pel qual certs actes han de ser íntims i d'altres es poden compartir alegrement. Per exemple: ens tanquem amb pany i forrellat per a anar al lavabo i, en canvi, ens agrada reunir tota la colla pessigolla per a menjar. I, al capdavall, una cosa i l'altra no són més que parts del mateix procés, el de la corrupció de les coses, que ens recorda cada sis hores la nostra limitació definitiva com a moridors.

A mi m'agrada menjar sol. De fet, sóc un solitari, però aquesta característica se m'accentua més en certs moments. Al restaurant, per exemple: m'agrada delectar-me amb unes llonzes de porc amb all-i-oli, concentrant-me en el seu sabor i sense haver de distreure el sentit del gust amb altres com el de l'oïda o el de la parla, si és que parlar es considera un sentit.

També m'agrada, quan vaig al bar de l'institut a prendre un tallat, que no em molesti ningú. És el meu moment sagrat, el del tallat, l'únic moment del dia, juntament amb quan vaig a pixar, en què genero idees. La resta de segons, de minuts, d'hores, la tinc ocupada amb les moltíssimes distraccions absurdes que ens proporciona la sala d'espera de la vida.

Per això em fot que, en aquest acte gairebé onanístic de beure'm un tallat, sempre em vingui algun company i em pregunti: "què tal?". Aquesta pregunta, amb les seves variants ("com anem?", "com estàs?", "com va això?", etc.) és una declaració de guerra: l'interlocutor t'està dient que vol entreteniment.

La pregunta no es pot contestar amb un "malament". No és el que s'espera i justificar-ho portaria massa feina. Tampoc no es pot contestar amb un "bé" i prou: queda massa insípid i et prenen per insuls, esquerp, i poca cosa. Cal buscar-hi algun complement, que no sigui ni massa llarg ni massa curt, i ha de ser enginyós. Déu n'hi do la feina. Per això em pertorba tant: en el moment en què les neurones poden, finalment, deixar de pensar, encara t'ataca algú per treure't el suc.

A més, la pregunta no té escapatòria. De vegades he provat d'avançar-me jo i, mentre el company encara camina, atansant-se a mi, preguntar-li ja "què tal?". La resposta sempre ha estat: "bé, i tu què tal?". Ah, i a més, si aquell dia has dormit poc i fas mala cara, no n'hi ha prou de dir "bé" i alguna gracieta: cal justificar l'estat en què et trobes, si no corre immediatament la sospita que amagues alguna cosa. I, si tornes d'un cap de setmana o d'unes vacances, aleshores també s'espera molt més de tu: un cap de setmana a casa sense fer res no cola, no pot ser que facis el mateix que tothom. Però, què els he d'explicar, del cap de setmana? Començar per divendres, anar resseguint cadascun dels dos dies i mig, i explicar-los les intimitats d'alguna nit? És excessiu, això, o és el que volen?

La funció fàtica del llenguatge -aquella que consisteix a no dir res, però mantenir un contacte cordial amb els altres- ha anat desapareixent, per sort. Per exemple, als ascensors ja no cal parlar del temps, entre altres coses perquè el temps ara sempre és igual: sol i calor. Però encara queden restes en què ens obliguen a emetre missatges no comunicatius. El dia que les superem, i poguem prendre lliures un tallat maquinalment, haurem fet un pas més en l'evolució d'aquesta complicada espècie humana.