El parlamentet de Catalunya

Dilluns al matí vaig acompanyar els alumnes de 4t d'ESO al Parlament de Catalunya. Participen en el projecte "Fem una llei": diverses escoles de Catalunya s'apleguen en grups parlamentaris, i preparen esmenes sobre una proposició de llei imaginària que els proporciona el Parlament. L'activitat dura tot el curs i, al final, es defensa a l'hemicicle, sota la presidència del Molt Honorable Ernest Benach. D'aquesta manera, per mitjà de la simulació es vol que l'alumnat conegui més bé el funcionament de la democràcia i de les insititucions.

Tots els parlaments del món que conec tenen al davant algun símbol de poder i majestuositat. Com a representació del poble que són, enalteixen la part més coratjosa i enèrgica del que els ha constituït com a tal, i així tenen àguiles, lleons, valerosos soldats que tallen indòmits el coll de l'enemic. Nosaltres hi tenim, en canvi, una estàtua de Josep Llimona que es diu "Desconsol": una noia amb el cap cot, cobert per una cabellera abundosa, plorosa i sense cap esma, nua tota ella, havent-ho perdut tot.

Una cosa és ser nacionalista o imperialista i l'altra és ser massoquista. Potser un Jaume I matant sarraïns és excessiu, però i un navegant de l'època del Consolat del Mar? O bé l'abat Oliva amb la pau i treva de Déu? Cal arribar a aquests límits de desconsol i de ruïna tan grans, deixant tota esperança abans d'entrar-hi?

Un cop a dins, es comprova que el Parlament, actualment, s'ha convertit en un institut. Dels diversos serveis que té, l'únic que funciona és l'educatiu, no pas perquè els altres siguin ineficients, sinó simplement perquè, com que no tenen cap competència, tampoc no tenen res més a fer que llegir el diari. I, d'aquesta manera, l'escala d'honor, la sala de passos perduts, les sales de treball, tot, absolutament tot, està farcit de nens. De nens de primària, de secundària, de batxillerat i, fins i tot, d'universitat: el mateix Parlament ha editat uns quadernets de treball adaptats a cadascun d'aquests nivells. L'única publicació de les que fa que té sortida.

Els nens, asseguts o drets, segons les edats i les circumstàncies, escolten amb més o menys atenció les explicacions de la professora, que els sol indicar que cap a l'any 50 hi havia un senyor molt dolent que va fer tancar el Parlament perquè no volia que s'hi reunissin uns senyors escollits pel poble que havien de fer lleis. I apunten, obedients o no, també segons les circumstàncies, aquestes explicacions improvisades i tretes de qualsevol notícia d'un diari d'aquests d'embolicar l'entrepà.

A mi m'agradaria que al meu Parlament s'hi discutissin coses. Coses d'importància, vull dir, afers d'Estat: Catalunya ha d'enviar o no tropes a l'Irak? Com ha de ser el nostre cos diplomàtic? Fins quin any serà obligatòria l'educació dels nostres estudiants? A què destinarem els nostres impostos? Què podem fer perquè el port de Barcelona sigui el més important del Mediterrani? Quins centres de recerca crearem, on els farem, i amb quins països signarem convenis?

En lloc d'això, el que s'hi discuteix és: cal reprovar el Sr. Enric Vila perquè, en un article a Internet, sembla que ha fet alguna afirmació xenòfoba? Dins del 5% que podem decidir en educació, aquestes dues horetes que depenen de nosaltres, les dediquem a Física o a Història? El 2% d'impostos que gestionem, a què els dediquem, a regalar els llibres de text o a contractar mil mossos més?

Qualsevol català amb un mínim de dignitat s'hauria d'avergonyir de viure en un país de joguina regit per un parlament de joguina. Qualsevol català digne s'hauria de revoltar profundament i lluitar amb tots els mitjans de què disposa per aconseguir que la sobirania del poble de Catalunya estigués al Parc de la Ciutadella i perquè allí s'hi decidís, de veritat, el nostre futur. Però sembla que ens acontentem amb lleis de fireta, que són tan inútils i tan fictícies com les que els meus estudiants van simular que discutien aquell dilluns dia 5, en què a Barcelona feia un cel tan clar.