dimarts, 12 de febrer de 2008

Per què faré vaga el dia 14











De totes les escoles, facultats i acadèmies per què he passat en la meva vida, aquella en què he après més ha estat la UNED. També era, de lluny, la pitjor de totes. La UNED estava encallada en el segle XIX, i d'aquí se'n derivava, tota en una, la misèria i la glòria a la vegada.

La glòria, que és el que ara ens interessa, procedia del fet que es tractava d'una universitat que aplicava l'únic mètode que ha funcionat sempre en educació: estudiar. Al començament de curs, et deien: "mire, aquí tiene usted, caballero, estos diez libros, a razón de mil páginas por libro. El examen tendrá lugar el 18 de junio en la villa de Tarrasa". Tenies un any de coll per ficar-te al cap sis o set mil pàgines.

La mare d'un alumne de batxilerat m'ha enviat avui un correu lamentable: el seu fill s'avorreix enormement a classe. Fa batxillerat i encara els ensenyen a fer la o amb un canuto i, el que és més trist, la majoria encara no la saben fer. Això és així perquè la seva generació no ha après res de res durant deu anys (els sis del "progressa adequadament" de la Primària i els quatre de l'ESO, en què es pot passar de curs amb un cove de carabasses tan gros que no l'arrossegaria ni el camió de la construcció que conduiran després tots aquests nanos).

Que els nostres alumnes s'avorreixin a batxillerat és molt greu, encara que s'entén perfectament quan es miren els llibres de text, en què a part d'adoctrinament socialista i dibuixos i coloraines hi ha ben poca cosa. També s'entén perquè els professors hem d'organitzar tanta sortida, tanta xerrada, tanta reunió burocràtica, que amb prou feines tenim temps per a pensar què explicarem l'endemà. No diguem ja corregir.

L'educació, al meu entendre, no es resol ni privatitzant ni no privatitzant, ni invertint més o invertint menys. Es resol, sobretot, amb una llei ben feta. Una llei que digui el següent: abans de la universitat, els alumnes han de passar per dues proves d'estat. Exemple de la prova d'història: "Explica en vint línies la Dècada Ominosa del segle XIX, a Espanya. Cada falta d'ortografia descompta dos punts". Introduïu aquest criteri i veureu com s'espavila tothom: els alumnes deixaran de crear fotologs absurds i els professors començaran a explicar, tant si els gestiona un economista com un company de Primària. Tothom haurà de formar, i les audiències de Tele 5 baixaran en picat.

Aquesta regla tan elemental, que a Itàlia, per exemple, fa setanta anys que apliquen (la llei educativa italiana és de l'època de Mussolini: no l'han canviada en setanta o vuitanta anys!) resoldria d'una vegada per totes el problema educatiu, i ens permetria formar persones i no imbècils. Però ningú no té la gosadia d'aplicar-la, o potser són tan curts que ni se'ls ha ocorregut.

Jo també faré vaga el dia 14. Perquè si no sabem identificar el problema, no el solucionarem: al contrari, anirem embolicant la troca; dedicarem més i més recursos a l'educació, públics i privats, i cada cop els alumnes estrafaran més la lletra.

El conseller Maragall, que com tota persona que gestiona alguna cosa ha de mirar que surtin els números, ha fet una llei per a reduir la despesa educativa, que deu ser desorbitada (al nostre institut tenim, per exemple, 220 ordinadors nous i 75 professors, i només és un dels tres de Blanes). No li importa la qualitat de l'educació o, com a molt, li importa molt en segon terme: el principal és que el xiringuito no faci fallida, que no hi hagi números vermells. Ho trobo molt bé, i és el que li toca.

Però jo, com que sóc professor i no economista -malgrat la meva passió oculta per l'economia, és cert- representa que m'haig de preocupar pel que s'ensenya. I, com que d'això ningú no en diu res i, quan en diuen alguna cosa, més val apretar a córrer, defenso com puc el dret d'aprendre dels meus estudiants i el meu d'ensenyar, i en aquest moment aquesta defensa passa per dir que ja en tenim prou de tanta reforma i que volem, algun dia, començar a explicar.

PD: La imatge vol solidaritzar-se amb els blocaires bascos, que demanen que s'incorpori avui com a suport a la democràcia i en contra del genocidi que està practicant l'Estat espanyol en aquell territori (http://notimeforlove-istimeforpeace.blogspot.com/)

8 comentaris:

Joel i Marc: ha dit...

hola,

moltes gràcies per respondre el comentari!
Jo no sóc alumne del Ramon Torné, tot i que l'he tingut altres anys en Crèdits Variables, però el Joel sí que el té actualment. Fem 1r de Batxillerat a l'IES Matadepera ;)

En el consell, estic segur que tens molta raó. De fet, jo mateix em noto que sempre acabo parlant d'independència.
Estic segur, però, que és degut a que és el que em resulta més fàcil i alhora el que tinc més clar, ja que en altres coses tinc dubtes, no tinc la ideologia tant clara, i per tant em costa molt més escriure.

Però, una pregunta.
Quan dius que no escrivim només de nacionalisme (per dir-ho d'alguna manera), et refereixes a que escrivim també en termes socials (anarquisme, socialdemocràcia, etc.) o a que parlem (com fas tu amb el "què tal?" del cafè) de temes quotidians i més amens?

Si és aquest últim cas, almenys a mi em costa molt escriure així, tot i que m'encantaria.
De tota manera, ja ho aniré provant mica en mica.
Gràcies pel consell ;)




I, del teu escrit, trobo que tens força raó en alguns conceptes. Per exemple, que el Maragall mira només pressupostos. Jo també aniré a la manifestació. Però la solució a l'educació, no ho veig tant fàcil com tu ho veus... potser és un tema que desconec massa com per entrar-hi.


bé, moltes gràcies.
Salut!

Marc.

Toni Ibañez ha dit...

Un post realment bo. M'he pres la llibertat d'enllaçar-lo.

Miquel Saumell ha dit...

No sóc de l'ofici però m'interessa molt el tema. De fet crec que ens hauria d'interessar a tots. Feia molt temps que no llegia un missatge tan encertat i que al meu entendre reflecteix tan bé l'estat de la qüestió. Felicitats per la teva clarividència! No tinc tan clar que la solució vingui per unes vagues o manifestacions més o menys nombroses, però això ja són figues d’un altre paner. Ànims!

Anònim ha dit...

No està del tot malament el que dius, però em sembla que no estas entenent gaire el que passa a l'educació. Creus que no afecta la privatització? Penses que és només qüestió d'estudiar?, de posar peles? I la democràcia? que et sembla la gestió del centres? i el muntatge del reconeixement ISO? Quins són els alumnes que suspenen? Què passa amb la cohesió social? etc.
I si analitzem els problemes una mica més a fons?
Malgrat tot, no dic que els factors que anomenes no siguin importants, però em queixo de que no explicitis que hi ha més realitat i important.
Penós el programa 59 segons (o algo així) de la dos ahir. Cadascun dient el que li sembla però sense disposar de la més mínima informació.
A. Esteruelas

Martí Duran ha dit...

Benvolgut amic Esteruelas,

Tens tota la raó, gràcies pel comentari. Jo també crec que aquests aspectes són molt importants.

El que passa és que en un blog no es pot fer (bé, sí que es pot fer, però jo no tinc temps per a fer-ho) una anàlisi exhaustiva de cada element.

Normalment jo em limito a agafar les coses sota un punt de vista i prou, que intento que no s'hagi tractat gaire però que sigui -al meu entendre- important, i aportar-lo també com a element de debat. I, en aquest cas, em semblava que de l'exigència se'n parla poc.

La resta de coses, evidentment també són importants, encara que de vegades pel to una mica provocatiu amb què redacto sembla que no les hi consideri.

Gràcies.

m

salvi ha dit...

Primer, felicitar el Martí per tots els seus posts i per aquest en particular. Segon, crec que calen més itineraris a l'ESO. El programa de coses que s'hi ensenyen no és l'adequat per a la majoria d'alumnes i això crea desmotivació i problemes de disciplina.

salvi ha dit...

Ah, també m'he permès enllaçar l'article.

Anònim ha dit...

Un èxit de vaga! Tete i companyia: ja poden plegar.