Les independències anodines

En el passat, la independència d’un país era un acte mític i heroic. Fa goig de llegir la independència americana, tan èpica tota ella, o la guerra austroitaliana arran de la unificació d’Itàlia. Són les úniques relíquies de violència que es deixen explicar a les escoles: la resta és tan asèptica, tan banal, tan políticament correcta.

Actualment, les independències no tenen res a veure amb aquesta heroïcitat. Són actes burocràtics, de despatx, rutinaris. N’hem viscut dos molt recentment: la de Montenegro i la de Kosovo, i totes dues han passat sense pena ni glòria. Els telenotícies intenten recordar els morts que hi va haver a la guerra de l’exIugoslàvia, per espantar una mica el personal, però el cert és que allò era del segle XX i ara som al XXI, i el que es veu al segle XXI és que no hi ha ni un mort i sí, en canvi, molta paperassa i molt intercanvi de correus electrònics.

Les independències, actualment, es fan així. Primer, el president del país que es vol independitzar –si el país té president– truca al Bush i li diu què li sembla la pensada. En Bush fa un petit test. Per exemple: hi podrà haver un Burger King a la plaça de la Independència?, els nous funcionaris que es crearan, faran servir el Windows?, la VISA i la Mastercard funcionaran bé en aquell país, oi?

Si es passa la prova, la independència ja és gairebé al sac. A continuació, cal convocar un referèndum, però com que els unionistes es posen furiosos, els indecisos s’acaben d’animar i sempre es guanya. El referèndum és un simple acte formal, un tràmit.

En tercer lloc, s’avisa la Unió Europea que sortirà un nou estat. Aquesta és massa feble per impedir-ho o promocionar-lo, però també hi diu la seva, normalment en qüestions de caràcter estètic: l’himne que es triï ha de tenir preferentment nom de dona; no hi pot haver cap referència antiecològica; en la nova constitució hi ha d’haver algun esment de la unió dels pobles europeus.

Finalment, ve el reconeixement de la resta de països. Alguns estats amb llarga tradició democràtica, com ara Espanya, Xipre, Bulgària o Grècia, s’hi oposen, però sempre hi ha algun arreplegat, com ara la Gran Bretanya, França o Alemanya, que diu que sí. I aquests acaben convencent els altres.

Un cop reconegut el país, surt a les portades dels diaris, però l’endemà ja ha passat alguna cosa nova i ningú no en torna a parlar mai més. Això sí, ens recordem que el nou país existeix quan participa a Eurovisió.

El problema de Catalunya és que ningú no agafa el telèfon per a parlar amb en Bush. Els del PP diuen que uns separatistes els han cremat el telèfon. Els socialistes diuen que no hi ha línia. Els de CiU, que se sent molt malament. Els d’ERC, que se sent molt bé però l’anglès no s’acaba d’entendre. I els d’ICV, que parlar per telèfon, especialment si és sense fils, provoca càncer.