La necessitat d'utopies

Per un motiu professional, ahir vaig llegir les conclusions de la Presidència del Consell Europeu de Lisboa del març del 2000 (http://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_es.htm). Entre altres coses, hi diu el següent.

La Unión se ha fijado hoy un nuevo objetivo estratégico para la próxima década: convertirse en la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo, capaz de crecer económicamente de manera sostenible con más y mejores empleos y con mayor cohesión social.

Si els meus càlculs no em fallen, per acabar la dècada falten dos anys o tres (sempre hi ha aquest any de gràcia que els matemàtics no saben si col·locar en un paquet o en l'altre). I crec, pel que estem veient, que pel 2010 la Unió europea no serà l'economia més competitiva ni dinàmica del món, sinó que encara estarà molt més subordinada a la dels EUA.

No hi ha res com seguir la borsa per adonar-se de la crueltat de l'afirmació. Una petita vacil·lació als EUA (per exemple, hi ha incertesa sobre la liquiditat dels fons d'inversió d'un banc) provoca un daltabaix europeu. Seguiu les cotitzacions de la borsa i veureu que la regla és implacable: si baixa el Dow Jones, al cap d'unes hores ja han baixat les borses de tot el món, entre elles l'europea, que està absolutament atenta al que diuen els americans.

No hi ha dubte tampoc, més enllà de la borsa, sobre el país en què es fan tots els avenços científics, on es publiquen totes les obres bones de ciències socials o d'humanitats, o es fa progressar la humanitat en tots els àmbits. L'ordinador amb què escric l'han fet a la Xina, però l'ha pensat una ment que treballava als EUA. Era així amb el Windows 97, ho va ser amb el Windows XP, ho és ara amb l'Office 2007 i ho serà amb l'Office 2010.

Quan els funcionaris europeus es van reunir a Lisboa, fa vuit anys, això ja ho sabien. Més que nosaltres, perquè tenen més informació. Tanmateix, van sentir la necessitat de crear una utopia, una fal·làcia per a enganyar els governs que, a la vegada, havien d'enganyar el poble i, enganyats tots quatre-cents milions d'habitants, viure més feliços en un món que no és el real.

No és l'únic cas de fal·làcies utòpiques. Una altra de sonada va ser el comunisme. A aquella pobra gent, que cada any era més pobra, treballava amb materials més contaminants i vivia sota més limitacions i controls, se'ls demanava que resistissin, perquè ben aviat havia d'arribar el triomf definitiu de la revolució treballadora. El triomf va acabar amb l'establiment d'un MacDonald's a la plaça Roja.

Una altra fal·làcia són els documents de normalització lingüística de la Generalitat. Tots començaven dient "mentre el català no estigui plenament normalitzat, es farà això o allò". El "mentre" donava la falsa il·lusió que anàvem implantant la llengua en tots els àmbits, quan en realitat la llengua anava retrocedint. Actualment, a Barcelona ja gairebé no se sent.

És curiosa la necessitat de la humanitat de crear utopies sabent que hi ha un percentatge molt elevat de possibilitats que no esdevinguin realitat. És, potser, per a protegir-nos d'un món que no ens agrada? És, simplement, per cara dura d'alguns, que s'aprofiten de la ignorància dels altres? I, sobretot: és un procés viu, aquest de crear utopies? És a dir, encara es crearan grans enganys col·lectius i ens els creurem?

Segurament.