El desengany

En Víctor de Blanes m'envia un enllaç a aquest vídeo que reprodueixo, i em convida a votar el Partit Republicà Català (amb les idees del qual estic al 100% d'acord). Diu que està desenganyat d'ERC, i que ara cal votar una opció com aquesta.

Tinc apreci per en Víctor: ell i jo vam anar per tot Blanes fent campanya pel "no" a l'estatut. Ens hi vam deixar molts esforços i alguns diners, i també vam aprendre moltes coses, és clar. El resultat no va ser gaire bo (a Blanes, el sí va ser dels més majoritaris de Catalunya), però això no té la més mínima importància, perquè nosaltres vam fer el que havíem de fer. En la vida dels altres, no ens hi podem pas ficar.

En Víctor em diu que està desenganyat. Això vol dir, doncs, que abans estava enganyat, oi? És una pena: va actuar amb molt bona fe, però desconeixent el món en què vivim. Ens passa molt sovint, això, a tots, i en molts àmbits de la vida: de fet, madurar no és altra cosa que anar vencent enganys, que brollen de terra com en un camp de mines.

Així com en altres àmbits de la vida segur que dec viure molt enganyat, en el de la política crec que no hi visc, perquè intento aplicar al meu vot una lògica purament racional i matemàtica. Sempre ho he fet i, per tant, com que ERC no m'ha enganyat mai, tampoc no m'ha desenganyat.

Jo sóc dels que he anat votant ERC (amb alguna infidelitat cap a CiU) des que tenia 18 anys. Quan vaig començar a votar aquest partit, CiU presentava un dels millors polítics de l'Europa del segle XX, en Jordi Pujol, i ERC, una colla d'impresentables, un dels quals, Joan Hortalà, feia campanya per Barcelona al damunt d'un elefant. És evident que en aquelles circumstàncies, quan votava ERC no ho feia pas perquè triés el millor candidat, ja que en Pujol estava a anys llum de tota la resta, sinó perquè triava la que em semblava -i em sembla- la millor idea de futur per al país.

Amb el temps he anat alternat l'assistència a altes esferes de poder, com el Parlament d'Europa o el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, amb els antres independentistes, en la majoria dels quals es congrien una sèrie de joves arreplegats, deixats i barbuts, que es beuen unes quantes litrones mentre escolten "Els Pets" i es caguen amb Espanya. És evident que jo no tinc res a veure amb aquesta gent, ni per estètica ni per comportament, però en canvi sí que comparteixo amb ells la mateixa idea que Catalunya ha de ser independent.

Molta gent s'ha desenganyat d'ERC perquè es pensava que era un partit seriós i no sabia que, precisament, procedia d'aquests antres. Aquest va ser el nucli fundador d'ERC: una colla de descamisats que no es dutxen i que l'únic que han fet en la seva vida ha estat pintar estelades a les parets de les casernes de la Guàrdia Civil.

Lògicament, quan aquest partit ha arribat al poder, ho ha fet molt malament. Primera, perquè passaven gana i s'havien d'omplir les butxaques; segona, perquè cap d'ells no havia trepitjat mai una universitat i era molt fàcil ensarronar-los. Així s'explica que, essent decisius a Madrid, Catalunya hagi patit sota el govern ZP els atacs més grans des del franquisme, i el país es trobi en gran part moralment desfet.

Alguns reaccionen ara i se senten, com en Víctor, desenganyats. Al meu modest entendre, no tenien en aquell moment una actitud prou responsable, ja que no sabien què era ERC, ni la hi tenen ara, quan es queixen que les coses no van com voldrien.

Votar ERC és un acte de tàctica, fred i calculador. Qui decideixi votar aquest partit -com jo mateix- ha de saber que fa una aposta de futur i que inverteix en un valor que pot pujar, però que actualment és molt modest. El que ha passat a ERC és normal: una colla d'arreplegats han arribat al poder i han robat tant com han pogut. També el PSOE de Felipe González va arrasar les arques de l'Estat, i en canvi ara comença a fer alguna política intel·ligent.

En votar ERC, cal esperar que algun dia tota aquesta gent ja hagi robat tant que les seves necessitats materials passin a un segon terme i es puguin dedicar a treballar per al país, acte per al qual cal ser forçosament aristòcrata. També cal esperar que, en sonar més el seu nom, gent formada es vagi incorporant a l'independentisme: de fet, ja tenim personatges de vàlua i seriosos, com en Ridao o en López Tena. Fa uns anys, hauria estat impensable que un notari o un doctor en dret o ciències polítiques fossin independentistes. I tot ha anat sortint de l'elefant d'aquella campanya de l'època pujoliana.

No crec que la solució de l'independentisme sigui anar-se escindint. Més aviat es tracta d'esperar: deixar uns quants anys perquè tota la patuleia d'ERC s'equivoqui i en faci de ben grosses, faci tota mena d'atzagaiades i buidi les arques públiques. Però, mentrestant, que siguin allí, i que les seves idees tinguin un cert ressò.

Per això crec, amic Víctor, que pensant maquinalment, amb tota la fredor del món, talment un psicòpata, cal que facis l'esforç de tornar a votar aquesta gent si vols que algun dia Catalunya recuperi la independència. Això sí: quan hagis ficat la papereta a l'urna -i amb perdó de l'expressió- caga't en la mare que els va parir.