dimarts, 22 de juliol de 2008

A un que pirateja, perquè els CD són cars

Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.

Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.

Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.

Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.

Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.

8 comentaris:

4everexternal ha dit...

El teu raonament és molt maco, però completament erroni.

Els 15 euros van a parar a la discogràfica, no pas a l'artista.

si la discogràfica entengués que posant els CD's a 6 euros en vendria tres vegades més, potser baixaria la pirateria.

Per altra banda, quan de temps pot un artista estar cobrant de la seva creació? Jo treballo avui i cobro avui, no cobro pas pel que vaig fer ahir, per molt bo que fos.

Per altra banda, donada la gran presència en els mitjans de comunicació, no trobes que la millor manera de conèixer un grup és a través d'internet?

Kevin ha dit...

Els intermediaris es queden gran part del sac. Una gran part per la botiga, una altra per la discogràfica i una petita part, pels artistes.

15€ és molt car. 2500 pessetes... A que ara en pessetes sembla car? Tu encara rai, perquè tens un ofici amb un bon sou, i et pots permetre aquestes coses. En canvi, nosaltres, els estudiants, no rebem res, a no ser que sigui una petita paga per part dels pares.

I si volem disfrutar de la música l'única sortida que tenim és buscar-la per mitjans gratuïts.
És a dir, la descàrrega de música per internet, que no és il·legal perquè no hi ha ànim de lucre.

Però per si les mosques, jo vaig a les biblioteques i presto els CDs, els gravo a l'ordinador, i els torno. Així tinc la consciència neta: Utilitzo un servei que em dóna la pròpia administració de forma gratuïta :-)

Martí Duran ha dit...

Benvolguts,

He fet un llibre d'ESO, d'aquests pels quals fan pagar fortunes.

Crec que el llibre val 25 euros, dels quals jo en cobro 1 i una mica més (no puc dir el "pico" perquè encara no he cobrat).

No em comparo pas als creadors que cito a l'article, però el cas és una mica similar.

Si em pregunteu si trobo injust que cobri tan poc, la resposta és sí. Si em pregunteu si vull continuar fent llibres, també és que sí.

L'amo de l'editorial, amb aquest llibre i els altres centenars que fa, es podrà comprar un xalet, però jo em podré pagar les obres del pis. Si no em pagués 1 euro per llibre, no podria fer ni això. TRobo, doncs, justa la injustícia.

m

Miquel Saumell ha dit...

Si em permeteu ficar-hi cullerada, el debat de fons entenc que no hauria de ser el preu d’un CD ni quina quantitat li queda al cantant. O quin és el preu d’un llibre de text i què li paguen al Martí (import que, per cert, em sembla un abús per part de l’editorial). Vull dir que sigui el seu preu 25, 15, 5 o mig euro, el fet de baixar-se música de la xarxa és equivalent a anar a la llibreria i agafar el llibre que vols “per la patilla”. O en arribar al peatge enganxar-se al cotxe del davant i passar sense pagar aprofitant que s’aixeca la barrera (hi ha temps per que passin dos cotxes, ho sé perquè m’ho han fet). O a fer un “empalme” a la línia de la llum o a la canonada del gas i fer arribar el servei a casa sense pagar-lo. O agafar un taxi i en arribar a destí fer un “sinpa”. El fet que siguin pràctiques més o menys habituals o que tècnicament siguin coses molt senzilles no hi vol dir res. Si els que defenseu aquesta pràctica algun dia teniu una pastisseria i de tant en tant us entren i us prenen un croissant o un braç de gitano, espero que sereu coherents i tampoc us queixareu. Jo, francament, prefereixo l’economia de mercat.

Miquel Saumell ha dit...

Si em permeteu ficar-hi cullerada, el debat de fons entenc que no hauria de ser el preu d’un CD ni quina quantitat li queda al cantant. O quin és el preu d’un llibre de text i què li paguen al Martí (import que, per cert, em sembla un abús per part de l’editorial). Vull dir que sigui el seu preu 25, 15, 5 o mig euro, el fet de baixar-se música de la xarxa és equivalent a anar a la llibreria i agafar el llibre que vols “per la patilla”. O en arribar al peatge enganxar-se al cotxe del davant i passar sense pagar aprofitant que s’aixeca la barrera (hi ha temps per que passin dos cotxes, ho sé perquè m’ho han fet). O a fer un “empalme” a la línia de la llum o a la canonada del gas i fer arribar el servei a casa sense pagar-lo. O agafar un taxi i en arribar a destí fer un “sinpa”. El fet que siguin pràctiques més o menys habituals o que tècnicament siguin coses molt senzilles no hi vol dir res. Si els que defenseu aquesta pràctica algun dia teniu una pastisseria i de tant en tant us entren i us prenen un croissant o un braç de gitano, espero que sereu coherents i tampoc us queixareu. Jo, francament, prefereixo l’economia de mercat.

salvi ha dit...

Tal com està muntat el negoci avui dia, al creador de música li interessa que la seva obra es divulgui, per tal que la gent vagi als seus concerts. D'això viuen els músics.

Les noves tecnologies es posen del costat de la cultura i de l'artista, no dels intermediaris. Jo no pagaré ni un euro, si puc, per beneficiar les discogràfiques. Avui el sistema tradicional de producció fonogràfica està començant a quedar obsolet, alhora que la música és més viva que mai. Bruce Springsteen ha omplert dos dies el Camp Nou, per exemple.

salvi ha dit...

Tampoc cal ser categòric sobre aquest tema. A mi no m'importaria pagar una, posem per cas, tarifa plana per un servei de descàrregues de qualitat (accés a tota la música, informació addicional, etc.). Bé paguem per tantes altres coses.

D'altra banda, el fenomen de les xarxes P2P d'intercanvi d'arxius (emule, ares...), acabarà propiciant una reconversió del sector. No advoquem pel sistema capitalista?, doncs a reconvertir-se toca, o morir. Els vídeoclubs de cintes VHS ja van plegar fa temps... L'economia funciona així.

Una altra consideració encara, emmarcada en el context de les noves tecnologies. Com més divulgació de la música hi ha, més informació i més criteri té la gent... Això es veu en els fòrums de debat al voltant de la música. Una altra manera de fomentar la cultura i el consum musicals, parlant-ne!

SGAE ha dit...

Els auténtics lladres són els de la SGAE. Parlem clar. Qualsevol cosa que pugui emmagatzemar res, té un canon digital, per si de cas. Llavors, perqué no se'n dóna als autors ni un centim per si de cas?
Els músics s'han de guanyar les garrofes als concerts, la resta és marketing.
I per cert, l'argument de comparar la descàrrega de música amb el robatori és típic de socialistes(impulsat per la SGAE, naturalment ).
No tenen vergonya.
Salut.