Els viatges del Papa

Els dos darrers viatges del Papa tenen el mateix esquema: va a països anglosaxons i es disculpa pels casos de pederàstia dels pastors que hi prediquen.

El primer element s'entén bé. El Papa vol ampliar la quota de mercat de l'Església, especialment a Occident, i tria països del primer món, com els Estats Units i Austràlia, amb una economia puixant, una llengua poderosa i un terreny relativament abonat per al predicament de la fe.

El que no s'entén tant és que el contingut principal del missatge sigui precisament la disculpa per la pederàstia dels sacerdots. No dic pas que no estigui bé disculpar-se per aquest tema, que ha traumatitzat moltes persones, però no s'acaba d'entendre que s'organitzi un viatge pastoral que tingui com a nucli aquesta qüestió, i es margini precisament la difusió de la fe, que sembla que hauria de ser l'objectiu de qualsevol missió d'aquest tipus.

Al meu entendre, el que li passa al Papa és el mateix que als polítics: no té missatge per transmetre i, en conseqüència, només li queda la forma.

Hem assistit aquests dies al congrés del PSC. Igual que els congressos de gairebé tots els altres partits, no s'hi ha proposat ni una sola idea de futur, ni cap que faci pensar que som en un congrés socialista i no en un d'una altra formació. Únicament hi ha hagut discussió sobre la forma: que si aquest parla més bé el català que l'altre, que si ara el pal de paller són aquests i no uns altres, que si ens cau bé en ZP, però no tant com sembla, etc.

Doncs el Papa fa el mateix: discuteix sobre formes, perquè se li ha acabat el fons. El missatge de l'Església és com el dels partits: és insubstancial i adherir-s'hi o no és una qüestió d'estètica i prou: si t'agrada més el blanc, fes-te fan de l'Església; si t'agrada més el vermell, fes-te socialista; si t'agrada més el blau, fes-te del PP. Perquè en cap d'aquests llocs no hi trobaràs doctrina sòlida, i únicament et vendran estètica, ficar-se amb l'altre simplement perquè és l'altre, discussions bizantines més primes que un tel de ceba.

L'Església va tenir al darrere un corpus teòric, especialmet a l'època de l'Escolàstica, brutal. Les distincions eren minuciosíssimes: no és el mateix creació, per exemple, que fa del no-res, que generació, que surt d'alguna cosa. Avui en dia, només quatre doctorands en Dret canònic s'interessen per aquestes qüestions.

Així les coses, a l'Església li ha passat com a tots els altres nuclis ideològics: ha perdut el sentit. I només li queda màrqueting: una immensa parafernàlia per escenificar una disculpa que s'hauria pogut enviar per fax.