diumenge, 27 de juliol de 2008

L'Obama a Berlín








Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.

Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.

Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.

I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.

I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.

Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.

I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.

Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.