dimecres, 16 de juliol de 2008

La realitat propera

Recordo una entrevista a Joan Carretero en la qual feia unes declaracions brillants, com sempre, però no adequades a la realitat. En Carretero deia que arribaria un dia en què ja no es podria ser català i espanyol, perquè tots dos projectes són incompatibles i excloents. La gent s'acabaria adonant irremeiablement d'aquesta realitat i, posats a triar entre un projecte i l'altre, es decantaria pel català, ni que fos perquè és el més proper, el que correspon a la realitat on viuen.

La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.

M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.

Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.

És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Me mantengo en mi tesis de que algunos medios de comunicación catalanes (no todos, por suerte) emanan hispanofobia. Y al menos tengo la delicadeza de no generalizar y de no decir que los catalanes son unos hispanófobos, sino sólo algunos medios de comunicación (que por cierto representan sólo al 15% de la población, aunque los tenga que mantener yo con mis impuestos). A esa conclusión he llegado después de ver y leer con mis propios ojos (sí, leo el Avui digital y veo el Polonia, soy así de masoca) los programas y periódicos a los que me referí en mi anterior comentario.
Para defender mi postura no me voy a dedicar a explicar el currículum del que lo niegue, porque eso sería incurrir en una falacia ad hominem, que es hacer trampa (como si en un combate de boxeo uno de los contrincantes diera un puñetazo en las partes bajas).
Afortunadamente, tampoco son representativas las opiniones de algún columnista del ABC y compañía, medios que por cierto se financian ellos solos, sin ayudas públicas.
Y lamentándolo mucho no puedo escribir más porque se me echa el tiempo encima, se me acumula el trabajo atrasado y tengo que terminarlo yo sin más remedio (pese a lo cortito que soy), porque en esta tierra de hiperactivos no han encontrado a nadie más que tenga ganas de hacerlo y/o que lo haga bien.


Saludos

PD. Por cierto, es la última vez que escribo sobre este tema, primero porque tengo más cosas en las que pensar y segundo porque, puestos a perder el tiempo, prefiero perderlo en cosas que no me pongan de mal humor.

Anònim ha dit...

Se me olvidaba decir que hay personas que nunca han dedicado ni el más mínimo elogio (sino todo lo contrario) al Estado al que pertenecen. Se suele tratar de:
- gente que trabaja para editoriales que sobreviven gracias a su mercado en castellano;
- gente que trabaja para universidades virtuales que sobreviven gracias al mercado que tienen fuera de Cataluña;
- gente que es funcionaria pero que en cuyo título pone bien claro Funcionario del Estado;
- etc.
Ahora sí que ya me voy.
Dew.