dijous, 24 de juliol de 2008

Can you help me?

Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.

malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.

noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.

relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.

noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.

establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).

llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.

llocs on s’estudia: can Colapi.

Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.

Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).

Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).

Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).

Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).

Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).

Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.

Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.