divendres, 25 de juliol de 2008

Mariu

Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.

Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.

Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.

Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?

L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.

D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.

Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.

La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.

Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja que parles de noms, aquí una notícia d'avui mateix:

http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/padres-pierden-custodia-hija-llamarla/csrcsrpor/20080725csrcsrsoc_4/Tes

espero q el link es vegi bé...

Anònim ha dit...

(ho he mirat i va bé; encara q no es veu tot el link, si el selecciones clickant-hi a sobre vàries vegades, ho enganxes al navegador i ja està)

Martí Duran ha dit...

Benvolgut,

Gràcies pel link. El torno a copiar aquí a veure si surt de color blau i els lectors hi podn clicar directament:

http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/padres-pierden-custodia-hija-llamarla/csrcsrpor/20080725csrcsrsoc_4/Tes

Bé, com comprendràs a mi m'és ben igual el nom que els pares posin als fills, eh? Per damunt de tot, llibertat. Ara bé, que després no em demanin que perdi el temps esbrinant el sexe de la persona. La llibertat és sagrada, però la responsabilitat, també, i has de saber a què t'atens en cada cas.

Anònim ha dit...

I tant, jo només posava el link com a anècdota, ja que parlaves de noms, i era una notícia del dia... Evidentment, a mi tb m'és igual el nom que posin els pares als fills, ja s'ho faran; lo del teu o teva alumna, pues sí, molt curiós; és la cosa aquesta actual, com molt bé dius, tot tan neutral i tan políticament correcte que esdevé absurd.