dissabte, 19 de juliol de 2008

Les veritats

Una gran part de la història de la filosofia està dedicada al coneixement de la veritat. Més ben dit: a l'establiment de les condicions objectives que ens permetin afirmar que un enunciat és vertader. Aquesta branca de la filosofia s'anomena gnoseologia, epistemologia o teoria del coneixement.

L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.

Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:

1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.

Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:

a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.

b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.

2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.

Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.

3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.

Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.

S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.

Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).

Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que les veritats 2 són en realitat veritats 3, només que en comptes de durar uns mesos duren molts anys, però no deixen de ser "modes";

Quant al fet que no es parli de relativitat al "corazón, corazón", temps al temps;

- es parla d'abortament i es barregen creences (religioses) amb fets "científics" (sobre la formació del fetus, per exemple)
- es parla d'homosexualitat, si és innat o no, si es genètic o no, etc., i en parla gent q no sap res de genètica
- etc.

Són només dos exemples, però crec q es qüestió de temps que, per desgràcia, també en la ciència, s'accepti que tothom té dret a dir-hi la seva i, encara pitjor, que totes les opinions són igualment vàlides...

Martí Duran ha dit...

Tens raó. Les veritats 1 es poden desplaçar fàcilment cap a les de tipus 3. Les 2 ho veig més difícil, perquè el tema innat tira molt, però pot ser. Hauria de completar l'esquema dient que tot plegat està sotmès a canvi i evolució constant. Potser faré un gràfic. Gràcies, eh?

m