dijous, 17 de juliol de 2008

L'espanya incorporada



La publicació de les balances fiscals, bo i maquillant-les de totes les maneres possibles, no pot dissimular l'expoli brutal que, per dret de conquesta, pateixen Catalunya, el País Valencià i les Illes. Milers de comentaris de la caverna per combatre els Països Catalans i ara resulta que hi té més interès Madrid que no pas Barcelona, perquè en el mapa de l'expoli traça unes fronteres més precises que les de Jaume I.

Llevat de Madrid, comunitat que falsament es fa passar per deficitària, quan en realitat és la que té més superàvit de totes, per les enormes inversions que comporta la capitalitat, queda clar quins són els territoris deficitaris: el món basc i el món català.

Tenint en compte que a Catalunya hi ha un 20% de població en el llindar de la pobresa i que el País Valencià té una renda equiparable a la de moltes regions amb superàvit, queda bastant clar que aquesta qüestió de dèficits i superàvits no depèn de cap criteri tècnic o de distribució de la riquesa, sinó al de sempre, al de dret de conquesta.

Sorprèn mirar el mapa del 1850 que encapçala aquest post (el podeu ampliar fent-hi clic al damunt) i comparar-lo amb el mapa fiscal de l'Espanya actual. És idèntic. És idèntic, també, al de la Guerra de Successió: Espanya viu en els mateixos models del 1714, vencedors i vençuts, espanyols plenament constitucionals i espanyols assimilats. Tenen ben clar que això és un territori vençut i que només ens correspon pagar i riure les gracietes de la caverna mediàtica.

També fa feredat de pensar l'expoli que hi deu haver hagut de Catalunya durant 300 anys. Si ara, que és quan la situació econòmica és més homogènia, se'ns enduen els diners a cabassos, no vull ni pensar què passava als segles XVIII i XIX. Es pot dir sense exageracions que Espanya és tota ella una obra dels catalans.

Ahir "La Vanguardia" estrenava amb nova força el seu paper de diari del Grande de España: deia que els catalans som els més solidaris. Tothom, és clar, se'n va alegrar, i es va enfortir l'orgull regionalista. Per part meva, que quedi clar: pago per no anar a la presó, no per cap mena de solidaritat amb un país pel qual no sento cap mena de vincle emocional.

PD: Proposo que mireu aquest vídeo molt aclaridor: http://www.vilaweb.tv/?video=5217

7 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

El meu DNI no n'encerta ni una. Ni el nom que hi figura és el meu (jo sempre m'he dit Miquel, des del dia que vaig néixer, i allà hi posa Miguel), ni el nom del meu pare (el mateix), ni la data de naixement (vaig néixer 10 dies abans de la data que surt allà), ni el nom del carrer on visc, ni el nom del país que hi figura a dalt (allà hi posa España). Però això sí, ara per ara encara em permet bellugar-me per Europa i, francament, poca cosa més. Tu dius que no sents cap mena de vincle emocional amb el país veí. Els meus vincles són també purament burrocràtics, administratius i, per obligació, fiscals. El més trist, però, és que seguim sent minoria doncs la gent que ens envolta està com mig anestesiada.

Anònim ha dit...

Gracias por vuestra labor de construcción de España, vuestro dinero, vuestra solidaridad - a pesar de los ausentes vínculos emocionales-, y perdón por haber sido conquistados por las huestes del Cid. Gracias por vuestro pequeño odio que tanto nos hace pensar y repensar sobre el Estado-Nación, vuestra construcción nacional-estatal, un buen ejemplo de respeto a las clases sociales de inmigrantes foráneos de la Extremadura conquistadora y la Andalucía de señoritos, que también os agradecen el trabajo y dinero y salarios aportados generosamente por los burgueses bienpensantes. Gracias, gracias. Y , se me olvidaba, mi agradecimiento por ese profundo pensamiento historiográfico basado en buenos y malos, nuestros y ajenos, que tanto ha aportado a los dibujos animados de Disney, por citar a otro sesudo historiador neutral.

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Martí.
Jo tinc per norma, que compleixo sense excepcions, no contestar mai els comentaris anònims que em deixen al meu blog. Penso que si un entra a casa d'un altre per deixar-hi una opinió i ni tan sols es capaç ni de signar-la no es mereix cap resposta ni consideració. Però ara no sóc a casa meva, sóc a la teva i veig que de tant en tant respons als que s’amaguen darrera de l’anonimat.
Hi ha qui confon un emprenyament més que justificat per un lamentable tractament fiscal que fa segles que dura amb l’odi. Això és molt lleig doncs s'intenta barrejar dues reaccions que són molt diferents. Ara resultarà que a més de cornuts i pagar el beure encara estarà mal vist que ens queixem en veu alta. Encara resultarà que no està ben vist dir les coses pel seu nom. Com diria el gran Forges, “sincreible!”
Que tinguis un bon dia.

Luis ha dit...

Hombre, el texto, parece estar recorrido por un "pequeño odio", a no ser que "el derecho de conquista" y demás observaciones provoquen admiración y simpatía. Quizás para quienes compartís esa idea del país os parece tan natural, que no os percatáis. No sé. Desde luego el comentario anterior apuntaba a ese color de fondo del post, que no hablaba sólo de impuestos, sino que podía desprenderse de él una serie de observaciones que abarcaban más aspectos. Al fin y al cabo eso es leer: interpretar.Y no creo que el comentario haya sido fantasioso. Comparto con Vd. la idea de Forges: "Sincreíble". Y le añado tilde. Un saludo.

Martí Duran ha dit...

Benvolguts Miquel i Luis,

Gràcies pels comentaris. Normalment no els contesto, ni els anònims ni els no anònims, més que res per manca de temps. Em costa molt poder actualitzar el blog cada dia, com es veu pels períodes en què no hi escric.

Contràriament al que pot pensar en Luis, no tinc res en contra de molts espanyols, i la majoria d'amics meus són d'aquest país, ni que sigui per proximitat geogràfica. Ara bé, les estructures de poder -no les persones- són les que són un desastre i humilien clarament Catalunya.

Espero que en Luis hi reflexioni una mica i entengui els nostres motius. Com a humanista que sóc, m'agrada provocar i denunciar, creuant de vegades una mica la frontera, però li asseguro que encara sóc capaç de commoure'm davant de les persones.

D'altra banda, no sé per què en Luis i molts altres dramatitza tant que vulguem marxar d'Espanya. Simplement tracem una frontera que ens permetrà viure en pau i començar finalment a fer coses útils, ells i nosaltres.

m

Miquel Saumell ha dit...

Amen.

vanessa ha dit...

Felicitacions pels dos darrers posts. Com diuen els veïns: 'verdades como puños'. Salutacions.