Perfugit omni a luce

Potser algun dels meus lectors va estudiar Filologia o Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona, a l’edifici de la plaça Universitat. Jo vaig passar nou anys a la facultat de Filologia, entre la carrera i el doctorat.

Avui hi he tornat, a la facultat de Filologia. Porto, a l’institut, alguns treballs de recerca (com la majoria de professors) i m’ha semblat convenient anar-hi amb els meus alumnes, per a buscar informació i fotocopiar-la.

No puc resumir l’experiència altrament que amb aquesta frase: m’ha caigut l’ànima als peus. En una societat en què tot canvia radicalment cada sis mesos, la facultat de Filologia és un reducte d’eternitat; d’una eternitat, tanmateix, decadent i miserable. Conten que els déus van oferir a Titonos el que volgués: ell demanà la immortalitat, però s’oblidà de demanar, també, la joventut eterna. D’aquesta manera, Titonos no podia passar mai a millor vida però estava, cada vegada, més xacrós i valetudinari. Això és el que passa a la facultat de Filologia: és immortal; no s’hi produeix mai cap canvi però està, a la vegada, cada cop més atrotinada i s'assembla més, per exemple, a la de la Pampa o la del Sagrado Corazón de Lima.

Des que tinc relació amb la facultat de Filologia, és a dir, des de fa dinou anys, no s’hi ha produït mai la més mínima mutació. Els professors continuen essent els mateixos, però amb dinou anys més i havent perdut la poquíssima esma que tenien de publicar. D’aquesta manera, un centre on treballen dues o tres-centes persones que fan vuit hores de classe a la setmana i que tenen cinc mesos de vacances hauria de produir un centenar llarg de llibres l’any, i amb prou feines en produeix un o dos, i encara sense el més mínim ressò internacional. La poca literatura humanística que es fa a Catalunya és obra d'algun professor d'institut o d'algun lletraferit adscrit a algun dels més diversos camps del saber humà.

L’edifici, pel que fa a l’aspecte interior i exterior, fa pena. És el resultat de dècades i dècades de pedaços que l’han convertit en un laberint ruïnós i d'una brutícia consubstancial. També està permanentment en obres o, més ben dit, permanentment en l’obra, que fa trenta anys que dura i que no produeix cap efecte visible. Les columnes del Pati de Lletres acumulen el greix de tota la història de Barcelona; els enteixinats dels sostres cauen a trossos i algun dia en provocaran alguna de sonada, que sortirà als diaris (els d'Internet, és clar, perquè els altres continuaran parlant de les meravelles d'en Zapatero).

De llibres, fa desenes d’anys que no se’n compra cap, i si n’arriba algun, per exemple, per intercanvi o alguna altra prebenda, és immediatament requisat per algun professor o alumne, que se l’endú a casa seva. Actualment –i no és broma– la meva biblioteca particular és molt més rica, en molts aspectes, que la de la universitat: de fet, la propera vegada que porti un treball de recerca, l’excursió serà a casa meva i no pas a la universitat. Almenys trobarem coses i ens halarem una bona paella.

El personal no docent, que fa també desenes i desenes d’anys que és allí, ha desenvolupat unes orelles, una boca, un nas i uns ulls en forma de F de funcionari fútil, fracassat i fermentat: proclama arreu el “civil servant pride”. Ni saben res, ni tenen esma de buscar res (per exemple, un llibre), ni saben col•locar les coses al seu lloc (a l’apartat de Mitologia hi he trobat un llibre, per exemple, sobre els pobles de la Hispània prehistòrica) ni tenen el més mínim interès a dissimular la cara de fàstic que els surt del moll de l’os.

La facultat de Filologia té actualment com a degana una exprofessora meva. La recordo perfectament, un dia calorós d’estiu, quan era becari, al Departament, amb quatre exàmens de selectivitat d’alemany per a corregir. Va trigar tot el matí per a acomplir la tasca: deu minuts per a la correcció, i cinc hores queixant-se de la calor que feia, buscant ventiladors arreu (al final va trobar algunes peces de museu, que va endollar al costat de l’Olivetti), i emetent ais i uis amb diverses tonalitats. A aquella dona se li podien aplicar perfectament els versos de Bécquer: certament, funcionària era ella. I, com a tal, ha anat escalant, i ara s’ha trobat amb un sou de ministre i uns estudis (els de Filologia) en plena decadència, que és incapaç de redreçar, i un edifici que es desintegra per moments.

Al meu entendre, la universitat (o, almenys, algunes facultats) està definitivament perduda, a Catalunya. S’ha creat un monstre de proporcions gegantines que només viu per a alimentar-se a si mateix: res del poquíssim que s’hi publica té el més mínim interès; pràcticament cap de les classes que s’hi fan aporta més del que es podria trobar en un llibre de 4t d’ESO; cap dels llibres que un hi vagi a buscar, llevat que sigui el Quixot o el Hamlet, no l’hi trobarà: especialment si és una publicació dels darrers trenta anys, no cal ni que la busqui al catàleg.

El clima és, veritablement, desolador. Tant, que m’ha fet vergonya d’ensenyar el panorama als meus alumnes i, després de fotocopiar un parell de pàgines, que hem agafat amb pinces perquè el llibre no s’acabés d’esparracar, ens hem atansat a un pica-pica deliciós que feien una sèrie de professors al passadís –això si, de menjar es menja molt, a la universitat– i hem endrapat a cor què vols.