Ela joves catalanistes de la meva generació, és a dir, els que vàrem néixer cap als 70, solíem tenir dos pòsters a l’habitació. El primer era el que es deia “Països catalans – divisió comarcal”. Encara hi és aquest, a la meva habitació de Barcelona. Era un mapa imprès a Tàrrega, ho recordo molt bé, que tenia a la dreta un dibuix de la rosa dels vents. Ho dic per si em llegeix algun nostàlgic i l'identifica.
L’altre que teníem era un pòster blau que es deia “Aproximació a l’Europa de les nacions”. La gràcia d’aquest pòster era que un se’l mirava i es podia ben riure dels estats, perquè no hi havia pràcticament cap frontera política que coincidís amb una frontera cultural, que per a nosaltres era aleshores la que valia.
Els joves catalanistes d’aquella generació, que ara ja són pares de família, creien molt en Europa. Associaven Espanya amb l’endarreriment, la repressió i la bronca, i Europa amb la llibertat, la cultura i el progrés. El president Pujol mateix va tenir una fixació amb Europa, i va crear una mena de fundació, el Patronat Català pro Europa, que va fer una molt bona tasca de difusió de la realitat europea a Catalunya i de la catalana a Europa.
És probable que aquell emmirallament cap a Europa tingués aleshores molt de sentit: primer, perquè Europa representava, malgrat tot, el progrés i l’estabilitat per a la nostra metròpoli i, per tant, també per a la colònia de Catalunya. En segon lloc, nosaltres els colons podíem estar contents que a Europa hi haguessin polítics federalistes de gran prestigi, com ara Kohl o Strauss. A la seva manera, aquests polítics creien en l’Europa dels pobles, i alguna cosa es va fer.
Cal dir, tanmateix, que Europa ja no és el que era. Europa s’ha convertit actualment en un club d’estats en el qual ni els ciutadans ni cap entitat que no sigui un estat no hi té res a dir. Per entendre’ns, ara no tenim un Madrid: en tenim dos, Brussel·les i Madrid.
Dic això perquè encara hi ha molts il·lusos que pensen que la solució del problema català passa per afeblir els lligams amb Espanya i estrènyer-los amb Europa. S’equivoquen de mig a mig, perquè una i altra cosa són el mateix: estats que defensen la lògica estatal. En el cas d’Europa, a més, Espanya té aliats potentíssims, com ara França, la génocide, o tota aquesta colla d’estats que hi ha anat entrant darrerament, la majoria dels quals tenen unes tradicions democràtiques amb molt poca consistència.
Una prova d’això era l’article 5 del projecte de Constitució Europea, sobre el qual vaig escriure una reflexió a Vilaweb: aquest article preveia que la Unió Europea havia de vetllar per la integritat de les fronteres dels seus estats. Després, investigant d’on havia sortit un precepte tan poc democràtic i tan “antieuropeu”, vaig descobrir que s’havia colat a la Constitució per obra d’un eurodiputat del PP que tenia un nom d’aquells tan llargs de la noblesa castellana i que ara no recordo. Era evident, en aquest cas, que Europa no només no ens alliberava d’Espanya sinó que, a més, ens hi lligava més.
Aquests dies han sortit dues notícies que van en el mateix sentit. La primera és que el Parlament europeu ha denegat als eurodiputats catalans que puguin parlar en català a l’hemicicle. Per primera vegada, s’havien posat d’acord els vuit eurodiputats que hi tenim, amb la peculiaritat que un dels vuit era de la Catalunya del nord (és a dir, francès) i un altre, l’inefable Josep Borrell, el gran jacobí que darrerament sembla que fa algun gest a favor de la seva terra. Doncs bé: res de res. M’imagino que les pressions deuen haver estat impressionants, perquè en Borrell havia estat el president del Parlament europeu i l’eurodiputat nord-català n’és un dels vicepresidents actuals. Si amb aquest currículum no s’aconsegueix res, tenim mala peça al teler.
Per altra banda, els d’ERC m’han enviat un correu molt interessant. Diu el següent: “Davant la inauguració de l'exposició 'Reial Madrid, la dimensió europea', organitzada conjuntament al Parlament Europeu per una eurodiputada del PSOE i un altre del PP, l'eurodiputat d'Esquerra, Bernat Joan, ha valorat negativament l'ús propagandista i poc curós amb la història que s'ha fet avui a la seu de tots els demòcrates europeus.”
Segons que es desprèn de la lectura del correu, el Parlament Europeu llueix aquests dies una macroexposició apologètica sobre el Reial Madrid, perquè ses senyories es distreguin després de parlar del tant per cent de transaminasa que poden portar els aliments transgènics. L’exposició, no cal dir-ho, està pagada en gran part pels catalans que, evidentment, no podem fer servir la nostra llengua al lloc que mantenim.
És evident, per això que he comentat i per molts altres detalls que el lector atent pot anar seguint sobre Europa, que la Unió Europea està experimentant una involució molt important (que es manifesta, per exemple, fins i tot en la negació de principis bàsics que havien motivat la creació de la Unió: s’estan posant fortes traves a la lliure circulació de capitals i a l’abolició de monopolis estatals). Aquesta involució també afecta fortament els drets individuals i dels pobles, en benefici dels drets dels estats, que han constituït una mena de club de lords a l’estil dels que encara hi ha al Londres aristocràtic.
La situació, de moment, és aquesta i a nosaltres, com sempre, ens toca el rebre. Assumim-ho com a inevitable, però com a mínim no siguem tan babaus de pregonar que “ara que ja no hi ha fronteres ja no té sentit voler la independència”. Precisament si Europa és un club de senyorets, el que hem de fer és entrar-hi com a tals, i no com a escombriaires de les cendres que, amb els seus havans, aquests deixen caure per terra.
L’altre que teníem era un pòster blau que es deia “Aproximació a l’Europa de les nacions”. La gràcia d’aquest pòster era que un se’l mirava i es podia ben riure dels estats, perquè no hi havia pràcticament cap frontera política que coincidís amb una frontera cultural, que per a nosaltres era aleshores la que valia.
Els joves catalanistes d’aquella generació, que ara ja són pares de família, creien molt en Europa. Associaven Espanya amb l’endarreriment, la repressió i la bronca, i Europa amb la llibertat, la cultura i el progrés. El president Pujol mateix va tenir una fixació amb Europa, i va crear una mena de fundació, el Patronat Català pro Europa, que va fer una molt bona tasca de difusió de la realitat europea a Catalunya i de la catalana a Europa.
És probable que aquell emmirallament cap a Europa tingués aleshores molt de sentit: primer, perquè Europa representava, malgrat tot, el progrés i l’estabilitat per a la nostra metròpoli i, per tant, també per a la colònia de Catalunya. En segon lloc, nosaltres els colons podíem estar contents que a Europa hi haguessin polítics federalistes de gran prestigi, com ara Kohl o Strauss. A la seva manera, aquests polítics creien en l’Europa dels pobles, i alguna cosa es va fer.
Cal dir, tanmateix, que Europa ja no és el que era. Europa s’ha convertit actualment en un club d’estats en el qual ni els ciutadans ni cap entitat que no sigui un estat no hi té res a dir. Per entendre’ns, ara no tenim un Madrid: en tenim dos, Brussel·les i Madrid.
Dic això perquè encara hi ha molts il·lusos que pensen que la solució del problema català passa per afeblir els lligams amb Espanya i estrènyer-los amb Europa. S’equivoquen de mig a mig, perquè una i altra cosa són el mateix: estats que defensen la lògica estatal. En el cas d’Europa, a més, Espanya té aliats potentíssims, com ara França, la génocide, o tota aquesta colla d’estats que hi ha anat entrant darrerament, la majoria dels quals tenen unes tradicions democràtiques amb molt poca consistència.
Una prova d’això era l’article 5 del projecte de Constitució Europea, sobre el qual vaig escriure una reflexió a Vilaweb: aquest article preveia que la Unió Europea havia de vetllar per la integritat de les fronteres dels seus estats. Després, investigant d’on havia sortit un precepte tan poc democràtic i tan “antieuropeu”, vaig descobrir que s’havia colat a la Constitució per obra d’un eurodiputat del PP que tenia un nom d’aquells tan llargs de la noblesa castellana i que ara no recordo. Era evident, en aquest cas, que Europa no només no ens alliberava d’Espanya sinó que, a més, ens hi lligava més.
Aquests dies han sortit dues notícies que van en el mateix sentit. La primera és que el Parlament europeu ha denegat als eurodiputats catalans que puguin parlar en català a l’hemicicle. Per primera vegada, s’havien posat d’acord els vuit eurodiputats que hi tenim, amb la peculiaritat que un dels vuit era de la Catalunya del nord (és a dir, francès) i un altre, l’inefable Josep Borrell, el gran jacobí que darrerament sembla que fa algun gest a favor de la seva terra. Doncs bé: res de res. M’imagino que les pressions deuen haver estat impressionants, perquè en Borrell havia estat el president del Parlament europeu i l’eurodiputat nord-català n’és un dels vicepresidents actuals. Si amb aquest currículum no s’aconsegueix res, tenim mala peça al teler.
Per altra banda, els d’ERC m’han enviat un correu molt interessant. Diu el següent: “Davant la inauguració de l'exposició 'Reial Madrid, la dimensió europea', organitzada conjuntament al Parlament Europeu per una eurodiputada del PSOE i un altre del PP, l'eurodiputat d'Esquerra, Bernat Joan, ha valorat negativament l'ús propagandista i poc curós amb la història que s'ha fet avui a la seu de tots els demòcrates europeus.”
Segons que es desprèn de la lectura del correu, el Parlament Europeu llueix aquests dies una macroexposició apologètica sobre el Reial Madrid, perquè ses senyories es distreguin després de parlar del tant per cent de transaminasa que poden portar els aliments transgènics. L’exposició, no cal dir-ho, està pagada en gran part pels catalans que, evidentment, no podem fer servir la nostra llengua al lloc que mantenim.
És evident, per això que he comentat i per molts altres detalls que el lector atent pot anar seguint sobre Europa, que la Unió Europea està experimentant una involució molt important (que es manifesta, per exemple, fins i tot en la negació de principis bàsics que havien motivat la creació de la Unió: s’estan posant fortes traves a la lliure circulació de capitals i a l’abolició de monopolis estatals). Aquesta involució també afecta fortament els drets individuals i dels pobles, en benefici dels drets dels estats, que han constituït una mena de club de lords a l’estil dels que encara hi ha al Londres aristocràtic.
La situació, de moment, és aquesta i a nosaltres, com sempre, ens toca el rebre. Assumim-ho com a inevitable, però com a mínim no siguem tan babaus de pregonar que “ara que ja no hi ha fronteres ja no té sentit voler la independència”. Precisament si Europa és un club de senyorets, el que hem de fer és entrar-hi com a tals, i no com a escombriaires de les cendres que, amb els seus havans, aquests deixen caure per terra.
1 comentari:
Europa, europa...
12,13 i 14.. ai senyor !!
Un besitooo!
Publica un comentari a l'entrada