divendres, 22 de juny de 2007

Rentar els plats

Avui he fet diverses coses. M’he llevat tard, en justa compensació pel fet que ahir també vaig anar a dormir tard, he estat treballant intensament per a l’editorial i, al vespre, he anat a Barcelona, on havia de presentar un màster de la UOC, davant d’uns estudiants que, per cert, m’han semblant gent molt maca. De nit, he tornat a casa, m’he fet el sopar i he fregat una muntanya de plats que s’havien acumulat aquests darrers dies, he contestat uns quants correus i he continuat treballant per a l’editorial fins ara mateix, en què els ulls ja se m’estan aclucant.

De totes aquestes activitats, la que m’ha agradat més ha estat la de rentar plats. I això m’ha fet pensar que l’ésser humà és, per damunt de tot, un ésser manipulatiu, un ésser que es complau a remenar coses, a combinar-les i potinejar-les. Un ésser, en definitiva, tecnològic.

Quan es va introduir la Tecnologia com a assignatura als nostres plans d’estudi, molts van protestar davant del que consideraven una baixada injustificable del nivell educatiu. M’imagino que, per a un professor de matemàtiques o un de filosofia, contemplar l’espectacle dels nostres alumnes serrant amb desfici -alguns treuen la llengua i tot, com aquells còmics que llegíem de petits- s’entén com una degradació morbosa de les Idees.

No em penso pas ficar en aquesta qüestió. Ja s’hi ficaran els governs que vagin manant i canviant les lleis educatives cada quatre anys. Ara bé, el que no hi ha dubte és que l’ésser humà es defineix, sobretot, com a homo technologicus, i si és sapiens alguna vegada ho és sobretot perquè és technologicus, no pas perquè sigui especulatiu o abstractiu. D’aquesta manera, pràcticament tots els nostres alumnes saben fer unes presentacions informàtiques que deixen bocabadats tothom qui les mira, i en canvi ben pocs són capaços d’escriure un sintagma -ja no dic una frase- sense una falta d’ortografia.

Jo, amb la tècnica, encara m’hi entenc prou bé. He arribat a fer un blog i tot. Però sóc, sobretot, especulatiu: tot el que sé és inútil i, pitjor encara, sempre que em presenten una cosa nova, em fixo en la seva part més inútil. Aquesta tara genètica la porto amb resignació i, ja que el sistema m’ha volgut acollir, intento no amargar massa els altres amb coses que sé que no els interessen ni tenen objectivament cap interès -entenc per objectiu allò que és estadísticament rellevant, que és l’única manera objectiva de definir el que és una cosa objectiva. Sempre penso que si a mi em fessin estudiar vuit anys de tauromàquia, per exemple, m’avorriria i llançaria avions -espero que no banderillas- al professor: considero just, per tant, que en llencin els alumnes que són torturats una muntanya d’anys amb sabers teòrics que, en la seva major part, no tenen cap aplicació immediata.

Certament, el treball manual és gratificant. No dóna fruits al cap d’anys i panys, quan un ha teixit una xarxa de coneixements i comença a lligar algun cap: dóna un resultat immediat. Fa mitja hora, els plats eren bruts: ara són nets i brillen. Fa mitja hora, la cuina ofenia una mica en entrar-hi: ara fa una olor de Mistol que convida a quedar-s’hi. Fa mitja hora, finalment, hauria estat impossible menjar-se una taronja, essent impossible deixar-hi la pela enlloc: ara hi ha deu o dotze recipients fulgurants destinats a acollir-la.

Si els savis aconsellen tan sovint que aprofitem el moment, el “carpe diem”, hauran de convenir que no hi ha cap manera millor de fer-ho que veure com, en el present mateix, es fan i desfan les coses. Pensem i meditem el que ens passa i llegim el que ha passat als altres, però remenem, també, el que ens envolta. Canviem-ho d’estat, alterem-ho, mutem-ho. Esmenem amb les mans allò que Déu ha fet malament amb el cap.