dissabte, 23 de juny de 2007

La civilització alegre

El lector haurà viscut, segur, com jo mateix avui, aquesta experiència: en una reunió solemníssima, en el moment més greu, sona, de cop i volta, un telèfon mòbil. La propietària no el troba: gira i regira la bossa, en treu el moneder, les claus, la foto de la nena, una bufanda i un plec de papers corresponents a a hipoteca del pis al qual pertanyen les claus, però el mòbil es nega, rebec, a deixar-se veure, i canta alegre una melodia de Bisbal.

La propietària s’excusa quan el seu mòbil ha acabat finalment el concert i llavors, represa la reunió, en sona un altre. Ara ja no és Bisbal: és la Chenoa, l’altra glòria de la lírica ibèrica. Passa el mateix. Es repeteix el ritual; alguns dels presents es posen mosques, però la majoria -que hauria pogut ser víctima de la mateixa vicissitud- somriu i escolta les diminutes peces de concert amb gran delectació.

De mòbils, actualment, n’hi ha arreu. Es conta l’acudit del mort al qual li sona el mòbil dins de la caixa: jo no he arribat a veure tant, però a la Missa del Gall de Santa Maria del Mar, a la qual vaig cada any tot recordant la meva prístina formació cristiana, sí que he sentit un mòbil bisbalenc en plena consagració de l’hòstia. També hi he vist, en aquesta missa, estrangers enviant-se SMS mentre el capellà predicava, el dia més solemne de l'any, l’estimació als altres i la necessitat imperiosa de mantenir la castedat.

Els mòbils tenen una varietat de tonalitats que no te les acabaràs. Si algun dia completessis la llista, l’endemà mateix ja s’hauria duplicat amb centenars de melodies més. I, d’aquesta manera, els mòbils ens proporcionen petites dosis simfòniques a cada moment del dia, i ens alegren amb la seva eufonia la mediocritat del quotidià.

M’he fixat en el mòbil, però podria haver triat molts altres elements: les coloraines que hi ha pertot, el disseny que ens envaeix, els cotxes ben tunejats que passen rabents amb música maquinera, els xats d’on emergeixen finestres que ens sorprenen, els MSN amb què ens passem d’una banda a l’altra de món (o d'una banda a l'altra de l'escala) tota mena de músiques, imatges, documents i PowerPoints sobre el maltractament de les balenes al Pol Nord o els abusos del govern Bush als Estats Units.

Tota la nostra civilització té un deix d’infantilisme encantador. S’ha acabat el temps de l’autoritarisme, de la foscor, de les pors i de la misèria. Ara tot és alegre, divertit i, per la seva superficialitat, banal i euforitzant. Després ens queixem que els joves no són responsables, però és que res no convida a ser-ho. Més aviat tot convida a la festa i a l’entreteniment divertit.

Queden, encara, algunes restes de tristesa que enterboleixen aquest clima fresquívol. De tant en tant, per exemple, se'ns mor algú, o ens deixa la persona que pensàvem que ens estimava. Però per a això també hi tenim remei: et prens un Prozac i, ben aviat, ja pots tornar a gaudir de la gresca quotidiana.

1 comentari:

NÚRIA PLANELLS ha dit...

Avui deixa totes aquestes paranoies de telèfons que sonen i disfruta de la berbena de Sant Juan!

Disfruta de la nit més curta de l'any que com molts diuen, acaba sent la més llarga!

Un petó!