De la mateixa manera que tots els rumors són certs fins que no es demostri el contrari –i fins ara mai ningú no m’ha demostrat el contrari de cap– també totes les coses obeeixen a una lògica no casual i amb significat simbòlic, fins que no es demostri el contrari –i aquí tampoc no s’ha produït mai cap excepció. El símbol, heus aquí la clau de tota evolució humana, de qualsevol cohesió social.
El PSOE i la pelleringa que li penja, ICV, governen ara en minoria a Barcelona. I com comencen el mandat? Doncs, evidentment, d’una manera simbòlica: amb mala llet contra ERC i amb simpatia cap a l’España de sempre, l’eterna i la immortal, la del toro que Minos va tenir, com a mínim, la delicadesa de salvar. I és així com el PSOE, que havia declarat Barcelona ciutat antitaurina l’any 2004, decideix ara que la millor manera de fer mal és enterrar el seu propi projecte, talment la iracunda Medea, i organitzar una festa cañí a la qual convida tota la seva intel·lectualitat, encapçalada per en Joan Manuel Serrat, el de la papada tremolosa.
Tot són hurras a Barcelona, vivas i olés al diestro, corridas no dels progres d'abans, dels del "fes l'amor i no la guerra", sinó de les de sempre: corrides de sang, vermelles, que és el color que sempre s’ha portat a España, fins al punt que hi ha quedat incrustat a la bandera, emmarcant precisament el toro que antany fou patrimoni d’Osborne i ara ja ho és de l’essència mateixa de la civilització espanyola (i perdoneu per l’oxímoron).
I així els nostres joves exulten davant del poderío de la raza, i no poden entendre com en Carod Rovira vulgui prohibir la manifestació artística més bella que ha parit la ment humana, després de l’Acròpòlis d’Atenes: http://www.fotolog.com/maikelover/35218633.
Mentre esperem que la cultura espanyola s’acabi d’imposar i un dia ens tirin una cabra daltabaix d’una de les torres de la Sagrada Família, si no se l’han carregada abans (recordo als ignorants que llançar una cabra d’un campanar és un dels costums refinats de Castella), un no pot deixar de lamentar que aquesta vegada, la víctima siguem no només els catalans, que al capdavall ja hem vingut a aquesta vall de llàgrimes a patir, sinó un dels animals més bonics i nobles que s’ha empescat la natura.
Amb les banyes arranades; havent suportat durant hores sacs de sorra penjats del cap que li han de provocar l’esgotament; havent patit cops i nafres als testicles i als ronyons; havent-li estat provocada una diarrea perquè, sense aigua al cos, sigui més feble; fregats als ulls amb greix, perquè tingui la visió més borrosa; dessagnat amb llances que li trenquen els vasos sanguinis; convenientment abanderillado perquè les hemorràgies s’estenguin pertot; castigat amb arpons i aconseguint així que els esqueixaments interns siguin més virulents i la mort, més cruel i patètica; ataconat amb una espasa de 80 centímetres i tractat amb el descabello, una espasa amb ganiveta; rematat amb una estocada que li migparteix els pulmons i el diafragma i li arriba a l’artèria, el toro mor, finalment, i gràcies a Déu, víctima de la seva pròpia hemorràgia i de la sang que s’empassa, produïda per ell mateix.
Heus ací el progrés. Perquè els avenços de la humanitat mai no són definitius, de la mateixa manera que després de Pèricles vingué la llarga edat mitjana. Heus ací el que ens espera si deixem governar els socialistes i els ecologistes protectors d’animals, els de l’esquerra de debò.
El PSOE i la pelleringa que li penja, ICV, governen ara en minoria a Barcelona. I com comencen el mandat? Doncs, evidentment, d’una manera simbòlica: amb mala llet contra ERC i amb simpatia cap a l’España de sempre, l’eterna i la immortal, la del toro que Minos va tenir, com a mínim, la delicadesa de salvar. I és així com el PSOE, que havia declarat Barcelona ciutat antitaurina l’any 2004, decideix ara que la millor manera de fer mal és enterrar el seu propi projecte, talment la iracunda Medea, i organitzar una festa cañí a la qual convida tota la seva intel·lectualitat, encapçalada per en Joan Manuel Serrat, el de la papada tremolosa.
Tot són hurras a Barcelona, vivas i olés al diestro, corridas no dels progres d'abans, dels del "fes l'amor i no la guerra", sinó de les de sempre: corrides de sang, vermelles, que és el color que sempre s’ha portat a España, fins al punt que hi ha quedat incrustat a la bandera, emmarcant precisament el toro que antany fou patrimoni d’Osborne i ara ja ho és de l’essència mateixa de la civilització espanyola (i perdoneu per l’oxímoron).
I així els nostres joves exulten davant del poderío de la raza, i no poden entendre com en Carod Rovira vulgui prohibir la manifestació artística més bella que ha parit la ment humana, després de l’Acròpòlis d’Atenes: http://www.fotolog.com/maikelover/35218633.
Mentre esperem que la cultura espanyola s’acabi d’imposar i un dia ens tirin una cabra daltabaix d’una de les torres de la Sagrada Família, si no se l’han carregada abans (recordo als ignorants que llançar una cabra d’un campanar és un dels costums refinats de Castella), un no pot deixar de lamentar que aquesta vegada, la víctima siguem no només els catalans, que al capdavall ja hem vingut a aquesta vall de llàgrimes a patir, sinó un dels animals més bonics i nobles que s’ha empescat la natura.
Amb les banyes arranades; havent suportat durant hores sacs de sorra penjats del cap que li han de provocar l’esgotament; havent patit cops i nafres als testicles i als ronyons; havent-li estat provocada una diarrea perquè, sense aigua al cos, sigui més feble; fregats als ulls amb greix, perquè tingui la visió més borrosa; dessagnat amb llances que li trenquen els vasos sanguinis; convenientment abanderillado perquè les hemorràgies s’estenguin pertot; castigat amb arpons i aconseguint així que els esqueixaments interns siguin més virulents i la mort, més cruel i patètica; ataconat amb una espasa de 80 centímetres i tractat amb el descabello, una espasa amb ganiveta; rematat amb una estocada que li migparteix els pulmons i el diafragma i li arriba a l’artèria, el toro mor, finalment, i gràcies a Déu, víctima de la seva pròpia hemorràgia i de la sang que s’empassa, produïda per ell mateix.
Heus ací el progrés. Perquè els avenços de la humanitat mai no són definitius, de la mateixa manera que després de Pèricles vingué la llarga edat mitjana. Heus ací el que ens espera si deixem governar els socialistes i els ecologistes protectors d’animals, els de l’esquerra de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada