divendres, 29 de juny de 2007

Banderes de colors


És ben sabut que els partits, actualment, no pretenen canviar la realitat, sinó adaptar-s’hi i conviure-hi còmodament. Aquesta adaptació és molt complexa perquè un sempre està caminant per la corda fluixa i, en qualsevol moment, en pot caure. Cal, per una banda, no modificar res, perquè qualsevol modificació implica un canvi que segur que no agradarà a alguns i, per tant, es perdran vots; d’altra banda, però, cal fer veure que es defensa el discurs que vol sentir la gent que se sent identificada amb aquell partit, ni que sigui per tradició familiar. Amb el ben entès, però, que es tracta, com dic, d’un discurs, de paraules vanes totalment desconnexionades de la realitat i de l'acció política posterior.

Dintre d’aquesta divisió de poder, al PSOE li toca encarnar el discurs progressista. Però el problema és que, actualment, el progressisme és molt arriscat, perquè ja hem arribat a uns nivells alts de benestar i molta gent no està disposada a seguir. Per exemple, avui en dia seria progressista: convocar un referèndum perquè els pobles decideixin finalment si volen ser lliures o continuar essent colònies; abaixar els impostos per tal que qui tingui la iniciativa de muntar una empresa no es vegi absolutament incapacitat de fer-ho, perquè l’Estat se li ho queda tot; plantar milions d’arbres perquè la Terra no se seguís desertitzant; impedir la construcció que degenera el país i, especialment, les costes i, a canvi, ajudar els pagesos, que tant de be fan en la preservació del paisatge; suprimir funcionaris i nivells administratius; fer que, quan un llegeix un diari, o veu TV3, pugui saber el que passa al món i a Catalunya i no el que pensen a Ferraz; admetre diverses formes de sexualitat que ara es consideren pràctiques degenerades, i no només l’homosexualitat, que avui en dia tothom ja accepta com la cosa més natural del món.

Evidentment, ningú no té la gosadia ni la intel•ligència de defensar tot això. El PSOE el que menys, atès que és el partit més burgès de tots i el que ho controla absolutament tot. Al PSOE, doncs, és el que menys li convé que es mogui res. Però, és clar, contràriament als seus germans de l’exURSS, el PSOE té el problema que cada quatre anys ha de passar comptes amb les urnes i, per tant, cal que sembli que continua essent un partit progressista.

Com s’aconsegueix, aquesta quadratura del cercle? Doncs defensant causes que al segle XIX eren molt progressistes però que ara ja són de calaix. Causes que encara sonen bé, perquè ningú no farà fàstics davant de la igualtat, el progrés o l’estimació entre les persones però que, en realitat, fa anys i panys que estan acceptadíssimes pel comú de la societat. A ningú que tingui dos dits de seny se li ocorre pensar, per exemple, que les dones siguin inferiors als homes o que no puguin fer la mateixa feina (de fet, moltes la fan millor). Tanmateix, els socialistes encara ens venen la cantarella de la igualtat de sexes.

Una nova mostra d’aquest pseudoprogressisme el constitueixen les banderes gais amb què han aparegut engalanades moltes conselleries catalanes. Ara que ja tothom accepta l’homosexualitat i, sobretot –i el més important– que Madrid ja ha legislat sobre el tema i, per tant, des de Catalunya ja no hi ha absolutament res a dir, és el moment de fer-se passar per “progres” i penjar les banderes de l’arc de Sant Martí.

Personalment, no tinc res en contra que es pengin aquestes banderes. Són boniques i responen a una causa justa. A més, si es poden penjar a costa de l’espanyola, per mi ja s’hi poden estar tot l’any. Ara, que no ens facin veure que som davant un canvi històric que revolucionarà les nostres vides, com explica per exemple en Joan Ferran, l’il•luminat i estrellat (http://www.e-noticies.com/eleccions/banderes-multicolor-25650.html). Som, simplement, davant d’una manifestació epigonal de la festa de Sant Joan, i prou.

Conec molts homosexuals i cap d’ells no vota el PSOE. Segurament és casualitat, pels ambients en què em moc (no faig de paleta ni vigilo pàrquings). Els que conec jo voten majoritàriament Ciutadans, PP i ERC, és a dir, partits per als quals la identitat és un element molt important. És curiós això, i potser s’hauria d’estudiar. En tot cas, el que sí que em sembla bastant probable és que els homosexuals no votin massivament ni PSOE ni ICV, precisament perquè un homosexual se situa al marge del sistema, des del moment, per exemple, que rebutja majoritàriament el matrimoni com a forma burgesa d’organització de la societat (amb la famosa llei del matrimoni gai, gairebé no se n’ha casat cap, de gai). Per aquest motiu, és difícil que partits del sistema, com el PSOE i ICV, convencin els individus orientats cap a la cerca de l’igual.

Davant d’això, i reprenent la idea inicial que els partits, per damunt de tot, busquen subsistir venent una imatge del que no són, arribo a la conclusió que el PSOE, amb la idea de penjar banderes multicolors als seus nius funcionarials, el que vol convèncer és el públic que l’ha votat sempre: és a dir, el públic heterosexual de classe baixa i sense estudis, que veu en gestos com aquests un progrés moral de la societat al qual els socialistes no estan en absolut disposats a contribuir.