Un amic m’envia aquest acudit, que em fa reflexionar sobre una cosa.
Quan agafo l’ascensor per enfilar-me al setè pis, on visc i des del qual encara puc veure un bocinet de mar entre edificis dels anys seixanta, setanta, vuitanta, noranta, dos mil i dos mil deu, sovint em trobo gent que també vol pujar.
Quan, acabat el trajecte, ens acomiadem, aquests veïns meus em solen adreçar un “hasta luego”. Es tracta de la forma de comiat que ha triomfat sense cap dubte a Catalunya, la que diuen tots els joves i la que es diu a totes les zones poblades.
Suposo que, amb aquesta fórmula, els qui l’utilitzen volen donar al seu missatge un aire de joventut, de frescor i d’internacionalitat. És la forma “progre” d’avui en dia.
Jo, en canvi, a l’ascensor sempre dic “passi-ho bé”. Ho dic als catalanoparlants, als castellanoparlants, als sud-americans, als negres i als anglesos que viuen a la meva escala. Trobo que és molt més “progre”, en aquest país de l’espanyolitat disfressada de multiculturalitat, defensar la fórmula tradicional amb què sempre s’ha acomiadat la gent a casa nostra. A més de ser més “progre”, per cert, és molt més perillosa, primerament perquè l’entén poca gent i, segonament, perquè els qui l’entenen deuen pensar que com pot ser que encara quedi gent tan quica.
El “passi-ho bé” m’agrada perquè em recorda la meva infantesa, quan sentia senyores grans pel carrer que, després d’una hora llarga de conversa, en la qual no s’havien dit res perquè tampoc no tenien res a dir-se, es dedicaven amb èmfasi i amb una certa cantarella final un “passi-ho bé”.
També m’agrada perquè tractes l’altre de vostè. Normalment, la gent aquí es tracta de vostè quan són autòctons i s’adrecen amb el tu amb els qui fan cara de forani. Jo ho faig a l’inrevés: tots els xinesos, negres, magribins i sud-americans els tracto de vostè, ni que sigui per demostrar formalment que els considero persones igual que jo. En canvi, els d’aquí sí que els tracto de tu, perquè el món ja el porta gent de la meva generació o una mica més grans, i hi sento una mena de comunitat de vivències i sentiments.
Finalment, el “passi-ho bé” m’agrada perquè vol dir alguna cosa. Vol dir que el que t’ha de passar, que vés a saber què serà (és aquest pronom “ho” neutre i indefinit) ho entomis amb alegria, resignació cristiana i una certa placidesa. En canvi, l’”hasta luego” no em defineix què em diuen. No em queda clar si aquest “luego” serà dintre de poc, dintre d’un any o potser no arribarà mai.
Un dia potser evolucionaré i encara em faré més arcaic i, per tant, més progressista. Diré “estigui bonet”, que és la fórmula que surt a l’Auca del senyor Esteve. De moment, però, no he arribat a tant, de manera que m’acomiado del lector que ha tingut l’amabilitat de llegir-me amb un efusiu “passi-ho bé”.
Quan agafo l’ascensor per enfilar-me al setè pis, on visc i des del qual encara puc veure un bocinet de mar entre edificis dels anys seixanta, setanta, vuitanta, noranta, dos mil i dos mil deu, sovint em trobo gent que també vol pujar.
Quan, acabat el trajecte, ens acomiadem, aquests veïns meus em solen adreçar un “hasta luego”. Es tracta de la forma de comiat que ha triomfat sense cap dubte a Catalunya, la que diuen tots els joves i la que es diu a totes les zones poblades.
Suposo que, amb aquesta fórmula, els qui l’utilitzen volen donar al seu missatge un aire de joventut, de frescor i d’internacionalitat. És la forma “progre” d’avui en dia.
Jo, en canvi, a l’ascensor sempre dic “passi-ho bé”. Ho dic als catalanoparlants, als castellanoparlants, als sud-americans, als negres i als anglesos que viuen a la meva escala. Trobo que és molt més “progre”, en aquest país de l’espanyolitat disfressada de multiculturalitat, defensar la fórmula tradicional amb què sempre s’ha acomiadat la gent a casa nostra. A més de ser més “progre”, per cert, és molt més perillosa, primerament perquè l’entén poca gent i, segonament, perquè els qui l’entenen deuen pensar que com pot ser que encara quedi gent tan quica.
El “passi-ho bé” m’agrada perquè em recorda la meva infantesa, quan sentia senyores grans pel carrer que, després d’una hora llarga de conversa, en la qual no s’havien dit res perquè tampoc no tenien res a dir-se, es dedicaven amb èmfasi i amb una certa cantarella final un “passi-ho bé”.
També m’agrada perquè tractes l’altre de vostè. Normalment, la gent aquí es tracta de vostè quan són autòctons i s’adrecen amb el tu amb els qui fan cara de forani. Jo ho faig a l’inrevés: tots els xinesos, negres, magribins i sud-americans els tracto de vostè, ni que sigui per demostrar formalment que els considero persones igual que jo. En canvi, els d’aquí sí que els tracto de tu, perquè el món ja el porta gent de la meva generació o una mica més grans, i hi sento una mena de comunitat de vivències i sentiments.
Finalment, el “passi-ho bé” m’agrada perquè vol dir alguna cosa. Vol dir que el que t’ha de passar, que vés a saber què serà (és aquest pronom “ho” neutre i indefinit) ho entomis amb alegria, resignació cristiana i una certa placidesa. En canvi, l’”hasta luego” no em defineix què em diuen. No em queda clar si aquest “luego” serà dintre de poc, dintre d’un any o potser no arribarà mai.
Un dia potser evolucionaré i encara em faré més arcaic i, per tant, més progressista. Diré “estigui bonet”, que és la fórmula que surt a l’Auca del senyor Esteve. De moment, però, no he arribat a tant, de manera que m’acomiado del lector que ha tingut l’amabilitat de llegir-me amb un efusiu “passi-ho bé”.
1 comentari:
Martí,
Molt bo l'acudit, i el post també!
Passa-ho bé!
Sara
Publica un comentari a l'entrada