La setmana passada vaig haver d’assistir a una d’aquestes sessions de teràpia col·lectiva i triomf esplendorós i definitiu de la burocràcia que, als instituts, s’anomenen “claustres”. Una de les meves activitats preferides, als claustres, és comptar el que costarien a una empresa eficient: 70 professors reunits 2 hores i mitja a 25 euros l’hora són 4.375 euros (sense IVA). És evident que una empresa privada ni s’ho plantejaria, aquesta broma de fer tants de claustres.
Un dels punts més interessants d’aquesta sessió fou el següent. Resulta que un alumne de batxillerat nocturn ha reclamat la nota d’una assignatura a l’inspector d’ensenyament. Si aprova aquesta assignatura, pot anar a la universitat; si no, ha de passar un any més a l’institut. S’entén, doncs, l’interès de l’alumne a reclamar.
Tothom sap que l’alumne no té la més mínima idea de l’assignatura la nota de la qual reclama. Ho sap ell en primer lloc, ho sap la professora, que per això l’ha suspès, ho sap el conserge de l’institut i ho sap el conseller d’Ensenyament.
El tema, però, és un altre: vist que des del punt de vista substantiu no té cap raó de cap mena, en té des del punt de vista formal? És a dir, té dret a presentar recurs per una cosa sobre la qual tothom sap la resposta? Doncs sí: perquè el nostre dret té dos vessants, el substantiu i el processal, i les normes processals garanteixen que ningú no quedi indefens davant de cap situació, encara que tothom qui la conegui sàpiga per sentit comú que allò no té cap ni peus. Recordo, en aquest sentit, que un percentatge molt elevat de judicis es guanyen per maquinacions de tipus processal, que sempre són molt més objectives i fàcils d’establir que les que fan referència al coneixement intern de la causa. Han passat deu dies per a establir el recurs i vostè només en tenia tres? Doncs ha perdut. Que tenia més raó que un sant? És probable, però es podia haver tret la son de les orelles abans.
L’alumne en qüestió va reclamar, doncs, la nota, en primera instància davant de l’institut. Com que aquest va corroborar el suspens, el pupil va decidir interposar un recurs d’alçada davant del director dels serveis territorials d’Ensenyament a Girona. Aquesta és la història, miserable si voleu des del punt de vista ètic, però validíssima jurídicament.
El tema es va discutir en el claustre i s’hi van sentir tres opinions de professors veritablement lamentables, que demostren fins a quin punt els funcionaris estan allunyats de la realitat:
1. Un company va dir que era inadmissible que fos l’inspector d’Ensenyament qui acabés posant la nota, i no el professor. Que no sap, aquest company, que Europa, des de l’Edat Mitjana, té una estructura piramidal? Pare, fill, Esperit Sant. Papa, bisbes, capellans. Director, equip directiu, professors. Gerent, consell d’administració, accionistes. Tot va igual perquè fa segles que hem descobert que cal un principi darrer d’autoritat. Aquesta autoritat que a ell mateix li fa tanta pena que desaparegui. L’inspector d’Ensenyament, que segurament és menys intel·ligent que molts professors, però té més do de gents i verborrea, és l’autoritat màxima en aquests casos. I és normal i bo que hi sigui.
2. Un segon company va dir que la direcció no havia portat bé el cas perquè en condicions normals no s’hauria d’haver arribat al recurs d’alçada. Aportant com a exemple la seva bona gestió –consistent a no canviar el mobiliari de l’institut durant vint anys– va indicar que en el seu llarg regnat com a director mai no s’havia interposat un recurs d’aquesta mena. Doncs si és així, enhorabona: agraeix-ho als déus, però tingues present que la societat és cada cop més agressiva i que cada cop en tindrem més, d’aquests recursos. Si has tingut la sort de regnar sobre bona gent, com a mínim calla i reserva-t’ho.
3. Un tercer company, insistint en la línia que era inadmissible que no fossin els professors qui posessin la darrera nota, indica que l’institut hauria de demanar que la resolució del cas estigués motivada. Aquest individu, ha vist mai la resolució d’un recurs? Sap que moltes ocupen cinc o sis pàgines? Com pot ser que, amb 55 anys, no conegui l’estructura d’un recurs, quan la vida quotidiana ens obliga a posar-ne cada dia?
El claustre de l’altre dia em va fer pensar en una cosa: quantes converses es deuen fer cada dia sense coneixement de causa?, quanta gent es deu estar barallant sense saber de què parla? Més trist encara: quantes disputes es deuen guanyar simplement perquè algú crida més i, davant de la ignorància de tots dos, s’imposa la força?
La discussió va durar mitja hora. 70 professors x 12,5 euros = 875 euros. Més IVA.
Un dels punts més interessants d’aquesta sessió fou el següent. Resulta que un alumne de batxillerat nocturn ha reclamat la nota d’una assignatura a l’inspector d’ensenyament. Si aprova aquesta assignatura, pot anar a la universitat; si no, ha de passar un any més a l’institut. S’entén, doncs, l’interès de l’alumne a reclamar.
Tothom sap que l’alumne no té la més mínima idea de l’assignatura la nota de la qual reclama. Ho sap ell en primer lloc, ho sap la professora, que per això l’ha suspès, ho sap el conserge de l’institut i ho sap el conseller d’Ensenyament.
El tema, però, és un altre: vist que des del punt de vista substantiu no té cap raó de cap mena, en té des del punt de vista formal? És a dir, té dret a presentar recurs per una cosa sobre la qual tothom sap la resposta? Doncs sí: perquè el nostre dret té dos vessants, el substantiu i el processal, i les normes processals garanteixen que ningú no quedi indefens davant de cap situació, encara que tothom qui la conegui sàpiga per sentit comú que allò no té cap ni peus. Recordo, en aquest sentit, que un percentatge molt elevat de judicis es guanyen per maquinacions de tipus processal, que sempre són molt més objectives i fàcils d’establir que les que fan referència al coneixement intern de la causa. Han passat deu dies per a establir el recurs i vostè només en tenia tres? Doncs ha perdut. Que tenia més raó que un sant? És probable, però es podia haver tret la son de les orelles abans.
L’alumne en qüestió va reclamar, doncs, la nota, en primera instància davant de l’institut. Com que aquest va corroborar el suspens, el pupil va decidir interposar un recurs d’alçada davant del director dels serveis territorials d’Ensenyament a Girona. Aquesta és la història, miserable si voleu des del punt de vista ètic, però validíssima jurídicament.
El tema es va discutir en el claustre i s’hi van sentir tres opinions de professors veritablement lamentables, que demostren fins a quin punt els funcionaris estan allunyats de la realitat:
1. Un company va dir que era inadmissible que fos l’inspector d’Ensenyament qui acabés posant la nota, i no el professor. Que no sap, aquest company, que Europa, des de l’Edat Mitjana, té una estructura piramidal? Pare, fill, Esperit Sant. Papa, bisbes, capellans. Director, equip directiu, professors. Gerent, consell d’administració, accionistes. Tot va igual perquè fa segles que hem descobert que cal un principi darrer d’autoritat. Aquesta autoritat que a ell mateix li fa tanta pena que desaparegui. L’inspector d’Ensenyament, que segurament és menys intel·ligent que molts professors, però té més do de gents i verborrea, és l’autoritat màxima en aquests casos. I és normal i bo que hi sigui.
2. Un segon company va dir que la direcció no havia portat bé el cas perquè en condicions normals no s’hauria d’haver arribat al recurs d’alçada. Aportant com a exemple la seva bona gestió –consistent a no canviar el mobiliari de l’institut durant vint anys– va indicar que en el seu llarg regnat com a director mai no s’havia interposat un recurs d’aquesta mena. Doncs si és així, enhorabona: agraeix-ho als déus, però tingues present que la societat és cada cop més agressiva i que cada cop en tindrem més, d’aquests recursos. Si has tingut la sort de regnar sobre bona gent, com a mínim calla i reserva-t’ho.
3. Un tercer company, insistint en la línia que era inadmissible que no fossin els professors qui posessin la darrera nota, indica que l’institut hauria de demanar que la resolució del cas estigués motivada. Aquest individu, ha vist mai la resolució d’un recurs? Sap que moltes ocupen cinc o sis pàgines? Com pot ser que, amb 55 anys, no conegui l’estructura d’un recurs, quan la vida quotidiana ens obliga a posar-ne cada dia?
El claustre de l’altre dia em va fer pensar en una cosa: quantes converses es deuen fer cada dia sense coneixement de causa?, quanta gent es deu estar barallant sense saber de què parla? Més trist encara: quantes disputes es deuen guanyar simplement perquè algú crida més i, davant de la ignorància de tots dos, s’imposa la força?
La discussió va durar mitja hora. 70 professors x 12,5 euros = 875 euros. Més IVA.
4 comentaris:
Conec un IES del Vallès Occidental on la directiva en ple i els seus esbirros (psicopedagog, tutor/a, coord. batxillerat, coord. pedagògic etc. i etc.) donen la raó a l'alumne "damnificat" i castiguen aquest professor tan inútil que no aconsegueix aprovar el susdit alumne. No cal ni arribar a inspecció (cartera que ocupa una mestra totalment ignorant dels "temes" de la secundària obligatòria i postobligatòria). Aquest professors és marginat i convertit en no-res, a més a més de fer córrer la brama per la comarca d'un boig, inútil, superb, dictador i no sé quantes coses més.
Desconeixo aquest cas, però em fa veritable vergonya que es tingui que arribar a aquests extrems.
I estic d'acord amb tu, de vegades la gent porta dues hores discutint fins que arriba el moment que es pregunten, per què estan discutint.
La societat d'avui és així.
Sobre el que sé jo del funcionament intern dels instituts, el que es parla en un claustre no pot sortir d'aquelles quatre parets.
Així que qualsevol persona de l'institut pot ficar-te en un bon merder..
el marti te mes cap ke ningu, no els surt a compte...
Publica un comentari a l'entrada