ETA i Espanya, la història d'un desfasament

Aquests dies, ETA ha anunciat que torna a trencar la treva. Jo, si em perdoneu, ja m'he perdut: ja no sé quan estan de treva i quan no, aquesta gent. Potser no ho saben ni ells.

En tot cas, a mi aquesta història d'ETA i Espanya sempre m'ha semblat la història d'un desfasament. Els etarres intenten crear un estat amb mètodes medievals, és a dir, amb garrotades. Tots sabem que els estats s'han creat (i de vegades es mantenen) a base de garrotades. Espanya no n'és cap excepció, i la violència que ha exercit i exerceix sobre tota mena de dissidents, especialment sobre les nacions no castellanes, ha estat i és brutal. Però el que sorprèn, repeteixo, és que el segle XXI encara hi hagi qui vulgui crear estats com al segle X.

L'altre desfasament és el dels espanyols. Aquests utilitzen la violència per a evitar que es creïn estats. És una violència menys física (llevat de l'episodi dels GAL) i més psicològica, més "constitucional", tenint a favor seu l'instrument potentíssim de l'Estat muntat i tota la parafernàlia que s'hi relaciona (televisions, premsa, cantants, escriptors, etc.). Però Espanya també està desfasada, perquè la solució a un conflicte polític que fa segles que dura, que es manifesta culturalment, econòmicament, socialment, lingüísticament i amb la voluntat ininterrompuda d'un poble de continuar existint no passa per cap de les maneres per la típica frase que "no ho aconseguiran i els demòcrates hem d'estar units".

Són dos drets fonamentals, el dret a la vida i el dret dels pobles de ser lliures, reconeguts tots dos per l'ONU, que estan en conflicte. I són dues respostes desfasades, envellides. A l'era en què pots escriure un missatge als Estats Units i llegir-lo simultàniament a Catalunya, encara no s'ha entès el mètode antiquíssim del referèndum que, per cert, es pot dur a terme amb paperetes atrotinades i amb recompte manual.