M'agraden les converses amb en Juanjo. Dóna gust poder parlar amb algú intel·ligent a l'institut, ni que sigui un noi de 18 anys.
L'altre dia em deia una cosa que em va semblar molt interessant. Potser ja l'ha dit algú, però segur que ell hi va arribar tot sol, a aquesta conclusió i, a més, la idea és suggerent.
El tema de debat era el progrés. Discutíem com pot ser que la ciència i la tècnica hagin avançat tant i, en canvi, la mentalitat no ho hagi fet en la mateixa proporció. És una qüestió que molta gent es pregunta sovint, o la remarca: la societat té encara moltes maneres d'actuar i de pensar pròpies de l'edat mitjana, mentre que la tècnica ja ens permet dur a terme una gran part dels nostres somnis (com deia un professor de la facultat, "el més fascinant de viure al segle XXI és que tot el que et pots imaginar es pot fer; només fan falta diners").
Bé, la resposta d'en Juanjo a aquest dilema és el següent. Els científics i els tècnics treballen en petits grups de recerca. Tots saben de què parlen, tenen una formació similar, busquen uns objectius comuns i no s'han de justificar a ningú, llevat, és clar, de la veritat mateixa. Cerquen, discuteixen entre ells, comproven si és veritat el que han trobat i, si ho és, allò va a missa. A la resta, només ens queda callar i acceptar l'evidència que s'ha descobert una nova llei de la natura.
A la societat diguem-ne general passa altrament. Si algú té una idea que la faria progressar, l'ha de fer pública. Per exemple, en un diari, o en forma de proposta electoral. Però aleshores, tota la crosta gruixudíssima d'inèrcies, poders fàctics, poders no fàctics, interessos econòmics i mala llet cau al seu damunt, com les cinc plagues d'Egipte (sí, cinc, no he enumerat cinc ítems?). D'aquesta manera, és difícil que una idea que faria progressar moralment el conjunt de tots nosaltres acabi triomfant, i hom torna a l'anar fent o, directament, a la mediocritat que impera.
La idea és aristocràtica i fa una mica de por de pensar-hi. Primera, perquè un intueix que s'està distanciant perillosament dels altres. Segona, desgraciadament, perquè té la sensació que és veritat.
L'altre dia em deia una cosa que em va semblar molt interessant. Potser ja l'ha dit algú, però segur que ell hi va arribar tot sol, a aquesta conclusió i, a més, la idea és suggerent.
El tema de debat era el progrés. Discutíem com pot ser que la ciència i la tècnica hagin avançat tant i, en canvi, la mentalitat no ho hagi fet en la mateixa proporció. És una qüestió que molta gent es pregunta sovint, o la remarca: la societat té encara moltes maneres d'actuar i de pensar pròpies de l'edat mitjana, mentre que la tècnica ja ens permet dur a terme una gran part dels nostres somnis (com deia un professor de la facultat, "el més fascinant de viure al segle XXI és que tot el que et pots imaginar es pot fer; només fan falta diners").
Bé, la resposta d'en Juanjo a aquest dilema és el següent. Els científics i els tècnics treballen en petits grups de recerca. Tots saben de què parlen, tenen una formació similar, busquen uns objectius comuns i no s'han de justificar a ningú, llevat, és clar, de la veritat mateixa. Cerquen, discuteixen entre ells, comproven si és veritat el que han trobat i, si ho és, allò va a missa. A la resta, només ens queda callar i acceptar l'evidència que s'ha descobert una nova llei de la natura.
A la societat diguem-ne general passa altrament. Si algú té una idea que la faria progressar, l'ha de fer pública. Per exemple, en un diari, o en forma de proposta electoral. Però aleshores, tota la crosta gruixudíssima d'inèrcies, poders fàctics, poders no fàctics, interessos econòmics i mala llet cau al seu damunt, com les cinc plagues d'Egipte (sí, cinc, no he enumerat cinc ítems?). D'aquesta manera, és difícil que una idea que faria progressar moralment el conjunt de tots nosaltres acabi triomfant, i hom torna a l'anar fent o, directament, a la mediocritat que impera.
La idea és aristocràtica i fa una mica de por de pensar-hi. Primera, perquè un intueix que s'està distanciant perillosament dels altres. Segona, desgraciadament, perquè té la sensació que és veritat.
1 comentari:
Aixó que dius es veritat.
La gent, actualment té la meteixa mentalitat que a la edat mitjana, en canvi, la tecnologia i la ciència va en progrés.
A la gent, l'únic tema que té al cap és aconseguir fama i diners, en resum, tenir poder.
Actualment els estudiants fan una carrera pensant en què treballaran després, encara que no els hi agradi, peró el que volen es omplir-se la seva butxaca, oblidant-se del plaer que s'obté amb el coneixement.
Hi ha poques persones que pensin així, i avans de començar la carrera ja estan planificant la seva vida.
En la meva opinió, no hi ha més plaer com es la sabiduria, el saber no ocupa cap lloc a la teva ment, i hi ha gent que aixó no ho pot entendre.
Només cal mirar a la gent del que parla, i les preocupacions que té.
Les persones es guien per un instint natural de supervivència que ja hauriem d'haver avandonat fa segles, i busca plaers a curt termini.
L'ambició i el poder hi és a cadascú de nosaltres, pero hi ha persones que poden controlar aquesta ambició, i n'hi ha d'altres que no.
El coneixement és el plaer més profund que pot tenir l'èsser hhumà, sens dupte ;), llàstima que gent que hi pensi com jo no hi hagi més del 0.1%, i els pocs que hi són, son rebutjats per la societat, o bé per una manera instintiva ( per por a que siguin ells els rebutjats), o bé per la seva ignorància.
Publica un comentari a l'entrada