CiU o C?

Aquesta vegada m’haureu d’excusar per la grolleria, però no se m’ocorre una manera més gràfica i precisa d’expressar-ho: CiU ens té acostumats a posar-nos calents i, quan ja ho estem, a dir-nos: “i ara, us feu una palla”.

Per aquest motiu, no paro el més mínim esment a tota la polèmica Duran-Mas que omple algunes pàgines de diaris. Tots sabem com acabarà i, personalment, afegeixo que és difícil que CiU canviï d’estratègia fins que no tingui una davallada electoral sonada, i de moment no és així (encara que ells saben perfectament que hi ha factors que emmascaren el profund desencís de la gent amb el partit, com ara l’abstenció, que els afavoreix, o el fet que ERC ho faci malament en alguns aspectes clau, no pas en tots els que es diuen).

Sabent, doncs, que tot això que escriuré és totalment inútil, perquè potser demà ja ni se’n parlarà, d’aquesta qüestió, m’atreveixo a dir que la separació de Convergència i Unió seria una gran notícia per al país.

CiU va ser durant molt de temps el que els politicòlegs anomenen un “catch-all party”: és a dir, com diu clarament la fórmula anglesa (els que no anem dellà de l’Ebre també en sabem, d’anglès: el que passa és que hem de fer mil giragonses si no volem passar per Madrid), un partit que volia arreplegar vots d’on fos, amb un vague sentiment de catalanitat amb el qual es podia sentir identificada la major part del país.

Com ha demostrat molt bé l’Hèctor López, actualment les coses han canviat, i la gent (almenys la que està més informada i segueix l’actualitat) vol que els polítics es mullin més: han de dir si volen una Catalunya catalana o la volen espanyola. Perquè aquesta és l’única qüestió de gran abast polític que encara queda pendent de resoldre a Catalunya.

Durant molt de temps, els espanyols van dir que la política estava allunyada de la gent perquè era “nacionalista”, i a la gent això no li interessava. Ara hi ha un partit “no-nacionalista” i, si no m’erro, la participació de les darreres eleccions ha estat la més baixa de la “democràcia”. Per tant, com a mínim el que podem dir és que el “no-nacionalisme” encara interessa menys que el “nacionalisme”.

Dins d’aquesta situació, CiU s’haurà de definir algun dia. Aprenent dels errors d’ERC, aquesta definició hauria de ser menys verbal i més pràctica. No cal que CiU digui que és independentista, però sí que cal que faci gestos que tinguin clarament un abast i una practicitat independentista. Per exemple: és positiu que Mas hagi signat a favor del dret de les nacions de convocar referèndums d’autodeterminació, i seria bo que CiU impulsés aquest procés que és, en el fons, un simple gest de transparència democràtica.

Mentre CiU no es defineixi, és a dir, mentre faci com ara, anirà fent la viu-viu. No crec que tingui, de moment, un gran daltabaix electoral, però sí que patirà un devessall de vots continu i no resultarà un partit engrescador. Jo mateix el vaig votar les darreres eleccions més que res per castigar ERC, no pas perquè em senti emotivament vinculat a l’estratègia de la federació regionalista.

Si CiU, en canvi, es defineix, li passaran coses segures i coses insegures. La segura és que tota l’artilleria mediàtica se li tirarà al damunt, encapçalada per “La Vanguardia” (encara que aquest diari sempre és fàcil d’acontentar per altres mitjans). Les insegures poden ser que guanyi vots o que en perdi: jo més aviat penso que en guanyaria, perquè hi ha molta gent destrempada que el que voldria seria una política enèrgica, segura i de gestos ferms cap a l’alliberament (i per tant la millora molt substancial de les condicions de vida) del país.

D’altra banda, penso que hi ha moments en què cal fer les coses per sentit de país i per coherència: CiU sap perfectament, entre altres motius perquè ho té molt ben estudiat la seva fundació (Catalunya Oberta) que la situació actual porta inevitablement i amb rapidesa cap a la dissolució de la nació. Un partit que s’anomena “nacionalista” (un adjectiu que a mi no m’agrada gens; jo sóc simplement independentista) no hauria de permetre que passés això, i hauria de lluitar amb tots els mitjans al seu abast per a evitar-ho, ni que fos pagant el preu de la desaparició com a partit que, en aquest cas, hauria equivalgut també a la desaparició de Catalunya.

En tot aquest raonament, què hi pinta en Duran? Doncs bé, deixant de banda que es tracta d’una persona impresentable (per exemple, té tot l’any una suite llogada en un hotel de Madrid, pagant nosaltres; és un dels diputats més absentistes del parlament de la metròpoli, segons que publica el mateix parlamet espanyol), ideològicament -i això és més important- en Duran representa el passat: representa l’intent de construir ponts per mil·lèsima vegada amb Espanya, esperant que dintre de dos o tres anys una nova riuada se’ls entorni a endur aigua avall. L’estratègia d’en Duran s’ha provat des de totes les formes possibles amb governs de tota mena i en les circumstàncies més variades i sempre ha fracassat, i sempre fracassarà, per la senzilla raó que les colònies no negocien amb les metròpolis: s’hi sotmeten, les abasteixen i, quan estan molt fartes, se n’independitzen.

Recomano al lector que llegeixi una anàlisi molt brillant d’en Duran. La trobarà a http://in.directe.cat/hector-lopez/bloc/duran-el-freaky. També li recomano que llegeixi un article d’un dels màxims defensors de Convergència, en Salvador Sostres, que ja ha expressat clarament que si CiU presenta a Madrid en Duran no pensa votar la coalició:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=7862.

Però, repeteixo: penso que més que un tema visceral de les simpaties o antipaties que pugui representar aquest personatge (i a mi em provoca tota mena d’urticàries) el tema és d’estratègia. Les persones passen, les idees tenen voluntat de perdurar. L’estratègia d’implicar-se més amb Espanya és justament la contrària de la que cal, i només pot provocar algun benefici personal (un ministeri per a Duran o alguna partida extra per a CiU) però mai cap benefici ni a curt, ni a mitjà, ni a llarg termini per a Catalunya.

Penso que CiU faria bé de reflexionar sobre això i, veient que en Duran no pensa baixar del burro, trencar definitivament la federació. Això provocaria la desaparició immediata d’Unió, un partit del qual mai no he conegut ni un afiliat i, a la llarga (potser no a curt termini, eh!) una recuperació de Convergència i, de retruc, un augment de l’autoestima del país, que ara necessitem més que el pa que mengem. Convergència manté Unió no perquè Unió tingui estranyes connexions i influències empresarials, com afirmen els mitjans (quines són aquestes influències? les conserves Dani, potser?) sinó perquè Unió és l'element d'espanyolisme que ha fet de contrapès d'alguns "exabruptes" de Convergència. Espolsant-se Unió, Convergència té un camp verge i ple de possibilitats al davant: el de defensar l'autodeterminació amb gent de carrera i corbata, amb advocats i economistes i no pas amb poetes i filòlegs. No és un camí fàcil, però és un camí que molta gent demana íntimament, i porta a un cim tan esplendorós, on corre una aigua tan fresca i deliciosa, que el cap i el cor de molts ens diu: "dóna'm la mà i anem-hi".