Per què he deixat la UOC

Alguns amics -no gaires, eh, no tinc complex de màrtir- m'han preguntat per què he deixat la UOC. Crec que es mereixen una explicació i, com que el tema va més enllà de la UOC mateixa, i afecta el funcionament del nostre país, em permeto fer unes consideracions en aquest meu blog, que llegeixen o llegiran, perquè els enviaré l'article.

Explico breument per als qui no ho sàpiguen que vaig entrar com a consultor d'Humanitats de la UOC (concretament, de l'assignatura Cultura clàssica I, que després es va passar a dir Literatura i civilització gregues) l'any 1998, si la memòria no em traeix. Per tant, hi he estat vora deu anys.

La decisió no ha estat fàcil, primera perquè la UOC em permetia mantenir encara una mínima vida universitària, a la qual renuncio finalment i per sempre, i també perquè em sap greu que es vagi ensorrant una de les creacions pujolianes, a la qual ara li ha tocat el torn, un cop enfonsada TV3 i tantes infraestructures culturals. Recordo els temps de l'astutíssim rector Ferraté, aquell reusenc il·lustre que resumia en la seva figura tota la saviesa d'aquest país de pagès. Ara hi ha, en lloc seu, la burocràcia mesella que ens devora.

La situació va anar de la manera següent. El dia 18 de desembre vaig rebre un missatge a la bústia en el qual es comunicava als consultors que canviava el pla d'estudis d'Humanitats. S'enviava una proposta de nou pla, i se'ns donava un brevíssim període de temps (fins al 9 de gener) per a fer-hi esmenes. El dia 9 de febrer hi havia d'haver una reunió en la qual es recollirien les aportacions dels professors i consultors i es redactaria el pla definitiu. Per a fer les propostes, es fornien dues vies: la reunió esmentada, i un espai especial al Campus, habilitat per al debat.

És una llàstima que, quan un es fa vell, s'enlletgeixi irremissiblement. Tanmateix, aquesta tragèdia irreparable s'esmena molt parcialment amb la mica de saviesa que adquirim amb els anys. D'aquesta manera, quan vaig llegir el missatge, vaig intuir immediatament que tot estava dat i beneït. Efectivament, era així: s'havien empescat tot un nou pla d'amagatotis, sense dir-nos-en res. Posteriorment he descobert que ja s'estan preparant els llibres de les noves assignatures.

Vaig protestar enèrgicament prop de tots els organismes amb què tinc contacte. O bé no em van contestar, o bé ho van fer tard, o bé em van tractar de boig. Un dels directors d'Humanitats em va indicar que havia interpretat malament els missatges, atès que tot era obert i els documents només eren un punt de partença. Mentre deia això, com he sabut després, els nous materials ja es trobaven en fase de traducció i correcció.

En el fòrum habilitat que he esmentat, dels consultors que hi ha d'Humanitats (desconec quants en som, però devem ranejar els 70) hi van participar tres consultors. Jo mateix, amb un missatge dur -de to "aspre", com se'm va contestar-, una noia que va dir algunes veritats matisant-les després amb un "potser m'equivoco, però és com ho veig jo" i un altre noi, que va cantar les excel·lències del nou model. Cadascun d'aquests missatges va ser contestat per la direcció, sempre en el sentit que no teníem raó i que ells simplement volien generar un gran debat. Recordem que els materials ja s'estaven traduint.

Bé. Fins aquí hi ha qüestions de forma, lletges. Jo dic, de vegades, als alumnes, que si no els cau bé algú li poden dir "vostè és un fill de puta". I els remarco que, malgrat el contingut, fem servir la tercera persona, el tractament de vostè, que imposa la llengua si volem mantenir una mínima estructura social i, doncs, un mínim ordre. Tanmateix, la lletjor de les formes no és el que va motivar-me la decisió.

La decisió s'ha pres pel contingut. M'explico. Tal com queda el nou grau d'Humanitats, hi ha bàsicament dos grans blocs, de 120 crèdits cadascun. Els primers reben un nom d'aquests tècnics pel qual el meu lector ja sap que sento aversió, però serien la part comuna de la carrera. Els segons constitueixen l'especialització.

Dintre dels 120 primers, s'ofereixen una sèrie d'assignatures absolutament genèriques del camp de les Humanitats amb un nivell equivalent a 3r o 4t d'ESO. Dic això sense cap mena d'exageració: quan surti el llibre, em veig capaç de demostrar a qui sigui que el llibre Marca de 4t d'ESO de l'editorial Vicens Vives, per exemple, conté moltíssima més informació que el que es farà d'Història 3 a la UOC. I molts més exercicis i més didàctics.

El mateix passarà amb totes les altres assignatures, la majoria de les quals queden penjades sense cap solució de continuïtat: hi ha, per exemple, un Idioma 1 i un Idioma 2 que no segueixen. Si dedicant trenta anys d'estudi a un idioma no el dominem bé, com el podem aprendre en un semestre, barrejat a més en l'immens poti-poti d'aquestes noves Humanitats?

També hi ha assignatures que semblen creades per a satisfer necessitats concretes de professors que cal col·locar: hi ha un Pensament filosòfic modern, però no hi ha en aquesta part comuna un pensament filosòfic contemporani; hi ha un Món clàssic 1 que deixa penjada la història a mitja Roma; hi ha un Llatí que no té cap sentit en aquest tractament superficial de les Humanitats que es fa, atès que el llatí respon a tota una altra concepció de l'estudi i de l'ésser humà.

Passem, però, als altres 120 crèdits. Aquí hi ha la novetat més grossa i el desastre més gran. A partir d'ara, els alumnes poden triar entre quatre itineraris (tots els camins duen a la ignorància): Gestió cultural, Creació cultural, Món contemporani i Formació humanística.

L'itinerari de Formació humanística és el seriós, però queda absolutament marginalitzat i continua havent-hi un gabuix espectacular. Només esmentant les assignatures que hi conviuen hom s'adona ja que s'ha fet obeint als interessos de cadascú i no a una línia formativa coherent: La llatinitat medieval i moderna (no saben res de Ciceró i els expliquen qui era Hug Groci); Documentació i arxivística, Introducció a la literatura catalana, El món oriental, Antropologia de les religions. Com es pot veure, la barrija-barreja és monstruosa, obeeix a una mica d'aquí i una mica d'allà, i combina necessitats de col·locar personal amb temes que sembla que interessen en aquesta societat nostra tan perduda.

I ara ve el més greu. Tota la resta d'itineraris, que són els que farà el fort dels estudiants, són una mera especulació a l'argentina sobre temes vagues i eteris. Al final d'aquesta formació, l'estudiant acabarà exactament igual que com havia començat, amb dues diferències: les butxaques més escurades i el cap ple de pardals pseudoprogres. Indico el nom d'algunes assignatures: Patrimoni i territori; Interculturalitat; Ciència, art, tecnologia; Avantguardes; Imatge i cultura; Understanding European Diversity.

Que tot això és xerrameca, es pot intuir fàcilment pels títols de les assignatures. Tanmateix, ara ja es pot començar a comprovar amb els llibres que s'estan fent. En reprodueixo dos paràgrafs que m'han arribat:

Però la percepció d'aquesta mediació es modifica amb els temps. El costum, la socialització de l'escolta de les músiques, fent que els instruments i les màquines vagin perdent la seva fredor, que es naturalitzin i guanyin autenticitat, gràcies a un procés d'assimilació i integració d'aquests objectes, que implica transformacions en la circulació, estructura, significat i valor de la tecnologia i de les cultures musicals, i també canvis en la consideració i valoració de naturalitat i d'espontaneïtat. Aquesta naturalització pot considerar­se també com una progressiva invisibilitat de la tecnologia, que apareix ara com una prolongació del cos, com una forma de expressió directa.

Hebdige, en lloc de parlar d'apropiacions prefereix parlar de resignificacions, ja que es pot fer una reapropiació simbòlica dels objectes d'ús en la vida quotidiana, i que poden estar dotades de significats diferents als inicials. Això també li permet afirmar que la identitat subcultural depèn de les estructures i de les relacions socials en les quals els grups es troben implicats. Això vol dir que aquests grups estan en disposició de reaccionar a les "imposicions" i les "prescripcions" del context, i poden elaborar diverses representacions de si mateixos mitjançant la manipulació (la "resignificació") de les representacions mediàtiques dels codis comunicatius i de les formes culturals que tenen al seu abast.

En llegir-los, hom s'adona amb tristesa de la profunda sud-americanització dels nostres estudis superiors. No s'aprèn res ni es diu res: es tracta només de fer servir paraules rares, bàsicament calcades de l'anglès, per a explicar a l'alumnat la sopa d'all. Crec que aquests dos paràgrafs il·lustren bé el que dic. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta assignatura. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta carrera.

Coincideixo amb l'ecopijisme imperant que m'agraden els diners; me'n diferencio en el fet que ho dic clarament i considero una virtut treballar per a guanyar-ne. Però el que no seria mai és xapero: si robo als altres, és a canvi d'oferir-los alguna cosa, i fins ara crec haver ofert sempre alguna cosa d'una mínima qualitat. No és el cas del que podria oferir ara intentant ensenyar el món grec en tot aquest maremàgnum intercultural i verborreic. Per això em retiro i deixo pas a les noves generacions, que potser s'adaptaran millor a aquesta difícil tasca d'escriure llibres sense saber per què els escrius, què hi vols posar i què vols que l'altre rebi de tu.