dilluns, 7 de gener de 2008

L'Albert

Per a estimar una persona, i estimar-la de debò, no es pot ser jove. Com tot el que fem de bo a la vida, si és que arribem a fer-hi res de bo, l'amor de veritat arriba com a molt d'hora cap als quaranta anys.

Per a estimar de veritat, cal haver-se ficat al llit amb molts cossos. Cal haver conegut amb profunditat la geografia humana, la física i la intel·lectual. Cal haver fet molts petons, de sentits i de no sentits, de correspostos i de no correspostos. Cal haver fet carícies compartides i no compartides. Cal haver sentit indiferència, indiferència profunda, un cop arribat a l'orgasme. Cal haver après el comú de totes les geografies i els matisos, petits, que ens diferencien.

Igualment, per a estimar de veritat, cal haver viscut la solitud. Un habitant de Barcelona no serà mai un expert en amor: està distret. Un de Pineda, sí: treballant una nit de dissabte, entretingut amb la feina o amb la tele, però conscient de la solitud de la foscor -de la solitud, en definitiva, de l'existència- aprèn, s'amara amb roència del valor de l'altre, i està en condicions de santificar la seva companyia.

Finalment, per a estimar de veritat, cal haver estat profundament religiós. Cal haver estat relligat, com diu el nom, a moltes coses: a Déu, i haver sentit que no existeix; a la pàtria, i haver vist com n'embruten el seu nom sagrat; a la feina, i haver palpat que tens el valor, al capdavall, d'un instrument de producció.

Quan un ha sofert aquesta triple companyia, aquest triple desengany i aquesta triple solitud, s'adona de la necessitat, en la buidor còsmica i en el desconcert de la societat, de reduir el món, de fer-lo més amable amb la companyia d'un altre, i de renunciar a qualsevol pretensió, a qualsevol vanitat, a qualsevol altre deliri, si amb ell trobes la placidesa que t'ha de fer suportable la vida.

2 comentaris:

tonibanez ha dit...

No és fàcil trobar posts com aquest, tan pregons... El subscriuria gairebé al 85 %. L'única pega és que parteix d'un despropòsit: la mitificació de l'amor.

Martí Duran ha dit...

Benvolgut Toni,

Gràcies pel que dius. Pensa que aquest blog el llegeixen alumnes de batxillerat, i bé se'ls ha de donar alguna esperança. Ja veuran que, d'amor, tampoc no n'hi ha.

A reveure,

martí