diumenge, 6 de gener de 2008

Que tornin els censors de Franco

Aquests dies estic llegint la reedició que acaba de sortir de Vida privada, de Josep Ma. de Sagarra. Com se sap, aquesta novel·la va causar un cert escàndol pel retrat descarnat que feia de molts aspectes de la societat barcelonina.

En aquesta edició hi ha un epíleg en el qual es narren les vicissituds de la censura de l'obra des que va sortir fins ara mateix. Hi ocupa un lloc destacat, com és lògic, la censura franquista.

Llegint els diversos informes que es reprodueixen dels censors franquistes, es desprèn la idea que era gent força culta i que justificava els seus arguments, arribant a la conclusió sempre, com és lògic, que cal donar pel cul la cultura catalana. En reprodueixo un, d'aquests passatges:

Este segundo tomo de la novela Vida privada corresponde a la faceta iconoclasta de un Sagarra juvenil, que en él hace gala ya de su ingenio literario, aunque sin la moderación que más adelante distinguiría su obra en los aspectos político, religioso y moral.

Aquí trata con desafío volteriano a conocidas figuras de la vida política española y sobre todo de la catalana, a las que pone en solfa con una ausencia total de respeto, aunque tampoco deje traslucir rencor, como puede verse en los acotados de las páginas 9, 10, 11, 13, 27, 34 y 45; en los de las páginas 23, 24 y 204 por lo que toca a religiosos e instituciones religiosas, y en las 73, 77, 78, 79 y 112, en las que presenta escenas y personajes corrompidos y cínicos que caracterizan la obra de inmoral, además de políticamente hostil a la figura de Primo de Rivera y de sus colaboradores gubernamentales en los últimos años de la monarquía.

Llegint aquests informes tan ben fets, m'ha entrat un cert enyor de la censura antiga. Ara la censura és més estricta que mai: jo no aconsegueixo publicar mai cap carta a La Vanguardia ni al Periódico i, darrerament, ni tan sols a l'Avui. Aquest blog, que abans era a la pàgina de l'institut, va ser tancat amb l'excusa que el servidor no tenia prou memòria.

La censura d'ara és més grollera, més ignorant i més injustificada. No t'ho deixo publicar perquè el que dius no entra dins de la moral nacionalsocialista imperant, i prou. Com en molts altres àmbits de la societat, s'ha perdut l'argumentació, les dosis adequades de cultura, la molèstia d'haver de justificar uns resultats que ja sabem a la bestreta quins seran. És una pena perquè llegir aquest castellà tan bonic i retòric no deixa de ser un consol per a qui sap que les seves idees no sortiran mai a la llum.

2 comentaris:

salvi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
salvi ha dit...

Molt ben trobat, com sempre! El cert és que el costum d'escriure i l'exigència de crear un text amb presència ha passat a la història. Abans, parlo de 40 anys ençà, fins i tot la correspondència comercial era elaborada, elegant i pròpia de gent cultivada. Ara amb un missatge matusser via email s'esbandeix qualsevol transacció de negocis. I què me'n dius de la cal.ligrafia? El rebut que em va fer l'altre dia el senyor del garatge, a mà i amb una lletra ampul.losa i orgullosa, em va produir un enyor semblant al que comentes. Avui tot segueix un ritme expeditiu i matusser. El ciutadà no vesteix amb trajo ni dur barret... Que bonic que era!