divendres, 25 de gener de 2008

La borsa riallera

Aquests dies he anat llegint opinions d'economistes saberuts sobre el que passa amb la borsa. També d'alguns analistes. En general, se'ls veu bastant perduts i despistats: diuen coses que al cap de dos minuts ja queden desmentides per la realitat, perquè de cop la borsa fa una estrebada cap amunt o cap avall.

Comprenc que la gent vagi perduda, i també els economistes, però no comprenc en canvi que alguns diguin coses absurdes no ja per a un economista, sinó per a qualsevol persona que tingui una mica de senderi. Per exemple: que el món està entrant en una fase de recessió. Quina aberració. El món ha generat una dinàmica que no la para ni Déu: tots volem consumir com a animals, menjar molt, posseir, anar al gym, viatjar amunt i avall de la Terra, omplir la casa de tota mena d'aparells electronicoinformàtics. El consum no s'atura, sinó que s'hi incorporen nous exèrcits: xinesos que surten de la pobresa, immigrants que vénen a Europa i hi viuen com a reis.

El consum potser tindrà una pausa quan la humanitat hagi devastat tots els recursos tradicionals. La pausa estarà motivada per la necessitat de pensar com ens adaptem a un nou medi devastat: què fem amb uns pols que són mars càlids?; hi muntem un holiday ressort o piscifactories de peixos d'un sol ull? Però, mentre això no passi (i, de moment, encara en som una mica lluny) la voracitat de posseir surt en cadascú de nosaltres de la mateixa manera que la gana o el desig sexual, i el sistema fa bé, en gran part, de no impedir-la.

Al meu entendre, aquesta situació que en diuen volàtil de la borsa no es deu a cap recessió ni actual ni previsible. Es deu a l'adaptació de la borsa a la nova mentalitat del segle XXI, que és el segle de la gresca.

Abans, les coses eren serioses: quan anaven malament, la gent s'entristia desconsoladament. Més d'un s'havia suïcidat i tot per algun arruïnament borsari. I, quan anaven bé, es portava l'alegria amb una moderada contenció. Els rics ostentaven la riquesa anant al Liceu els diumenges, però l'endemà dilluns tots tornaven al despatx per a dictar cartes retòriques a les mecanògrafes Underwood, que les copiaven amb eficàcia i amb una resignació derivada de segles de cristianisme.

Tota aquesta seriositat, ara, se n'ha anat aigua avall, i una mena d'inconsciència feliç ha anat envaint tots els sectors de la societat. D'aquesta invasió, fins ara n'havien quedat exempts els sancta sanctorum del capitalisme, com ara la borsa. Però ara aquesta també l'han treta a ballar: un dia baixa un 7% i l'endemà puja un 6%. Tant la baixada com la pujada són històriques, i també ho és l'interval de temps, unes hores. Això no es deu ni a en Trichet ni als americans. Es deu a la infantilització del capital, que també s'ha engrescat i es pren les coses amb la conya que difon el segle XXI. El capital és feliç, en el sentit que es dóna de vegades en català a aquest mot: despreocupat, inconsistent.

Aquesta és la meva visió. Recomano, doncs, als savis economistes que deixin les biblioteques i participin també de la gresca, que hi ha diversió per a tothom.

1 comentari:

salvi ha dit...

"Una mica de senderi", aquesta expressió només l'havia sentit a dir a la meva àvia, que Déu la tingui en la Glòria. Quin català més bonic!