Paraules amb missatge

Em fa gràcia escoltar els nostres joves. Són molt més creatius que els nostres grans i, amb la seva ingenuïtat tranquil·la, reflecteixen més que cap estudi com és la societat actual.

Dels mots o expressions que solen dir, n'hi ha tres que avui em vaga de comentar. Potser un altre dia en comentaré més.

La primera és Diosss. Aquesta expressió es pronuncia amb diftong i amb una essa allargada al final. És difícil de pronunciar si no s'és jove: jo ho he intentat diverses vegades davant del mirall i no me'n surto, potser per aquesta tendència que tenim els catalans a fer hiat (Di-os).

L'expressió Diosss m'agrada per l'ateisme definitiu que representa. Déu sempre ha estat present en les nostres exclamacions, però fins ara hi havia una mica més de proximitat o interès cap a l'ésser suprem: es deia "Déu meu" (amb un cert sentit de pertinença) o bé "Dios santo" (amb un epítet que li reconeixia algun atribut) o "Mare de Déu", expressió tendra malgrat la confusió que s'hi beslluma (Déu no té mare, només una part d'ell, que és Jesús, i que a la vegada, com a Déu que és, és pare de la mare que el va engendrar).

Actualment, es diu Diosss. És una expressió que no es fixa en el concepte de Déu, sinó en la pura fonètica. La gràcia de l'expressió és la essa allargada i, en aquest sentit, seria el mateix dir dossss o tresss, per exemple. L'expressió revela, doncs, la mort irremeiable de Déu, que s'ha convertit finalment en un simple joc de mots.

La segona expressió que em fa gràcia és "¿y eso?". Aquesta expressió es fa servir en les converses, quan algú queda una mica perplex davant del que li diuen i demana una explicació més exhaustiva. Per exemple:

-Mañana no iré a clase.
-¿Y eso?

Em fa gràcia l'expressió perquè demostra que no ens importa el més mínim la vida dels altres. Si ens interessés, diríem "ostras, ¿te pasa algo? ¿estás enfermo? ¿te puedo ayudar en algo? ¿te fotocopio los apuntes?". No: simplement es diu, amb desgana, "¿y eso?", la mínima expressió. L'altre només es mereix que li dediquem tres síl·labes, que pronunciem automàticament mentre pensem en qualsevol altra cosa que ens interessa molt més.

No sé quins límits té l'expressió "¿y eso?". Vull dir: es pot fer servir, per exemple, si algú et diu que se li ha mort la seva mare?, del tipus:

-Hoy se ha muerto mi madre.
-¿Y eso?

De moment, no l'he sentida mai en un context com aquest, però tampoc no m'estranyaria de sentir-la-hi. Al capdavall, tampoc no ens importa gaire la mare d'un company, que potser ni coneixem.

La tercera encara em fa més gràcia, i per això l'he deixada per al final. És la frase "es lo que hay". Aquesta frase m'agrada perquè reflecteix perfectament la filosofia oriental que ens està envaint: abans, la gent, quan una cosa no li agradava, lluitava per canviar-la, i sovint ho aconseguia. Ara ni es lluita ni s'aconsegueix cap canvi, sense que pugui dir, almenys jo, quina n'és la causa i quina, la conseqüència: no es lluita perquè ja s'ha vist que tampoc no aconseguirem res o no aconseguim res perquè no lluitem?

En tot cas, el que està clar és que els joves veuen molt clarament que els toca fer el paper de titelles -de fet, com als grans, eh? I s'ho prenen amb una resignació budista, amb una acceptació plàcida. "Es lo que hay": no hi ha frase més inactiva, més conformista, més definitiva. Les coses són així i ni em pregunto si m'agraden: vegeto talment una planta, ja que al capdavall tampoc no em deixen fer gran cosa més.

Això que he dit és, doncs, el que hi ha. No us hi poseu pas pedres al fetge. Ho diuen els nostres joves, que són molt més savis que nosaltres.