El παιδοτριβης

Abans de Nadal ens va venir una senyora emperifollada i amb els cabells tipus escarola, a l'institut, que és la inspectora d'ensenyament de no sé quina zona. Ens va explicar un pla de millora que consisteix a fer no sé què per a obtenir alguna cosa que ara mateix no sabria descriure però que, en tot cas, genera molta burocràcia, perquè hi ha de participar tota la comunitat educativa, creuar milers de dades i després elaborar un informe d'uns quants volums amb els results estadístics de tot plegat.

Aquesta mateixa senyora ha dit avui -bé, potser ho ha dit abans, però jo me n'he assabentat avui- que vol que s'aixequi acta de qualsevol reunió de qualsevol nivell que es faci a l'institut. De reunions, a l'institut, se'n deuen fer unes cinquanta a la setmana, més o menys com classes. Cadascuna d'elles haurà de comptar ara amb un secretari que, proveït d'un ordinador portàtil, vagi deixant constància de les diverses burrades que anirem dient per a acumular-les en un prestatge fins que, d'aquí cinc anys, siguin llançades totes al contenidor.

Mentre passa tot això, han aprovat la llei Maragall (dic han aprovat perquè actualment les lleis s'aproven tal com diu el primer esborrany, ja que ningú no té prou capacitat intel·lectual ni conviccions per a atacar-les). Aquesta llei Maragall introdueix centenars de burrades més: per exemple, elimina el català del batxillerat (que passa a tenir dues hores de classe a la setmana, una per a dir hola i l'altra per a dir adéu); perme't treure's un batxilletat científic sense fer matemàtiques (una cosa que ara es feia en casos excepcionals, i que ara adquireix rang de llei) i engalta educació per a la ciutadania, molta més educació per a la ciutadania, perquè tots parlem amb la Z de Zapatero.

Sorprèn que, amb el marc legislatiu que tenim, alguns alumnes aprenguin alguna cosa. Jo no faré el típic article queixant-me dels consellers d'Educació i de les lleis: ja no m'interessen. A mi el que em sorprèn és això, que algú encara aprengui alguna cosa, malgrat tenir-ho tot en contra.

La resposta que dono a aquest miracle és la següent: el nostre sistema educatiu ha esdevingut igual que el grec del segle VI aC. A la Grècia del segle VI aC, no hi havia educació estatal: qui podia educar-se, buscava algú que sapigués alguna cosa i aquest li ensenyava el que bonament podia, a canvi d'algun tocament sense importància.

Això és, exactament, el que passa ara (sense tocaments, però): les quatre cosetes que aprenen els alumnes les aprenen perquè, de tant en tant, troben algun professor que els explica alguna cosa, malgrat tota la legislació i tota la burocràcia que li impedeix de fer-ho. Ens trobem en un moment en què l'estat no garanteix aprendre a llegir i escriure, exactament igual que a Grècia. Qui té la sort d'aprendre'n una mica, és perquè troba algú de bona voluntat que, desobeint la llei, li explica el que pot. I així hi ha estudiants que, del poc que saben, saben una mica de llatí, uns altres que saben una mica de matemàtiques, uns altres que saben una mica de literatura: depèn de l'instructor que hagin trobat perquè, repeteixo, el sistema no els garanteix res més.

Aquesta situació supera la batalla tradicional entre escola pública i privada: totes dues són el mateix desastre perquè totes dues estan regides per la mateixa llei, que és la plasmació per escrit de la idea platònica de la Ignorància. Tant a la pública com a la privada hi pot haver algú que, per casualitat, sàpiga alguna cosa, posem per cas, d'història, i sigui prou hàbil per a escapolir-se del sistema: els alumnes que tinguin la sort de pescar-lo, aquest professor, aprendran alguna cosa. Els altres continuaran dient, com em va passar ahir parlant de la Guerra de Successió, que per què deia que el rei era Felip Vè, quan tothom sap que el rei d'Espanya sempre s'ha dit Juan Carlos.

Els professors que volen que els seus alumnes aprenguin alguna cosa són, doncs, instructors a la grega: expliquen el que poden sense cap sistema al darrere o, més ben dit, amb un sistema molt advers al darrere, que han de trampejar com puguin perquè si el seguissin es garantiria amb tota seguretat la ignorància més absoluta.

Doncs això: si sou pares, localitzeu a Catalunya els llocs en què hi ha algun instructor privat, aneu-lo a buscar i matriculeu el fill al centre on li parin la taula i les cadires.