Discursos que ratllen

Aquests dies han tret a passejar el rei, i ell ha correspost amb un discurs. Els discursos del rei sempre diuen exactament el mateix, especialment els que pronuncia a Catalunya: que se sent molt orgullós d'un país, Espanya, que manté la unitat dintre de la múltiple varietat dels seus territoris. Normalment, aquesta varietat es qualifica de "rica".

Els discursos del rei em recorden els d'en Montilla. També són discursos que ratllen, que són "cansinos", com dirien els joves actuals. En Montilla sol repetir una altra cosa: que no permetrà que es perjudiqui econòmicament Catalunya en una hipotètica convenció fiscal.

És fàcil de comprendre que cap d'aquests dos personatges, símbols de l'ocupació i la pobresa moral de Catalunya, em cauen bé. Tanmateix, ara parlo d'una altra cosa: d'aquests discursos avorridíssims, exactament iguals des de fa anys i panys, que repeteixen com un risc ratllat fins a la nàusea. Discursos, d'altra banda, manifestament falsos, que no porten a res, que amaguen una realitat molt més crua, que no es creuen ni els mateixos que els pronuncien.

Després diuen que alguns discursos estan antiquats. Que CiU perd vots perquè està ancorada al passat. Que ERC perd vots perquè la indepedència és una cosa del segle XIX. Però aquests no han canviat ni una coma dels seus papers esgrogueïts i bé que tothom els aplaudeix, i bé que tots els empresaris fan cua a veure qui té el privilegi de besar-los la mà.