divendres, 23 de maig de 2008

Per a què volem el país?



Llegeixo a eldebat.cat (http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25970) una notícia curiosa: "Una campanya reclama la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre. Un portal de joves ha engegat una campanya per reivindicar la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre, en tant que és coneixedor de la llengua catalana encara que la seva –no gaire extensa– producció musical es generi en castellà". "Els joves d’Sms25 volen que Chiklilicuatre sigui a Eurovisió el que el compositor català Pau Casals va ser a l’ONU", es pot llegir també en aquesta notícia.

No sé què s'imagina cadascú de nosaltres quan s'afaiçona una Catalunya independent. És probable que alguns en tinguin prou amb una cultura espanyola passada pel traductor automàtic: de fet, actualment hi hauria instruments informàtics per publicar pràcticament a l'instant, per exemple, la versió catalana de "Libertad digital".

Jo parteixo d'un ideal noucentista. Per a mi, una Catalunya lliure és també -i en gran part, potser en la màxima part- una Catalunya més civilitzada, més europea. La independència com a ideal d'evolució social, de progrés moral. Una Catalunya independent o una Catalunya en què es parli català però en la qual aquest idioma només serveixi per a embrutir moralment la persona, per a apropar-la més a l'animalitat, no m'interessa. Preferiria mil vegades més una Catalunya castellana i culta, fins i tot una Catalunya expoliada i sotmesa, però moralment, espiritualment vigorosa.

Lluís Llach canta un país lliure en el qual només hi vol ser si hi som tots, parlem el que parlem i vinguem d'on vinguem. Em sembla una idea bellíssima. Però jo n'hi afegeixo una altra: no m'interessa un país lliure si és una còpia de la vulgaritat que s'ha anat imposant darrerament. La independència és un ideal de salvació moral.

Per això lamento que aquests joves creguin que fan un servei al país demanant que s'accepti com a català un producte que ens degrada com a membres de l'espècie humana. I encara és més humiliant que se citi en aquest context el Mestre Pau Casals, símbol del més noble que arrela en tots nosaltres, mostra de tota delicadesa, de tot compromís, de tota llibertat que porta el progrés.

No tot s'hi val a Catalunya. Si s'ensorren definitivament els valors d'aquest poble, que se n'ensorri també la llengua i les ànsies d'alliberar-lo. Si ha d'aconseguir una veu pròpia dins del conjunt de les nacions, que no sigui per a escampar immundícia, sinó per a elevar l'esperit dels qui hauran de compartir amb nosaltres la casa comuna de la Terra.

2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Em sembla, Martí, que tens, tenim, la batalla bastant perduda. Estem en minoria, i en democràcia la majoria s’imposa a la minoria. Com dèiem l’altre dia, queda sempre l’alternativa de l’exili. Tot això que dius està rebé però no deixa de ser un wishful thinking, un ideal que cada dia que passa ens queda més allunyat de la realitat que ens envolta. Amb totes les distancies que toquin, jo avui tracto el tema del maig del 68 i dic que Paris sense els parisencs, o sense molts dels parisencs, seria com un paradís. Doncs tu vens a dir el mateix, que Catalunya sense molts dels catalans..., però resulta que a Paris hi ha el que hi ha i a Catalunya també, i el resultat de tot això és el que és: Chikilicuatre, un noi d'Igualada que té més fans que en Pau Casals i en Lluís Llach junts i multiplicats per cent. “Es lo que hay”.

Josep M Comajuncosas ha dit...

En tot país normal hi ha cutrerio, xabacaneria i xafarderies mediatiques. Aixo no treu res. I si no, se n'encarrera el pais veí.